https://open.spotify.com/track/5aukPqtcTB8OFIZzxPcukH?si=YiMOr-G-R7W9i3zNs4RV-g
Observe com observes un film francès que ens observa i reté rere una persiana amb leds per recrear aquest amor bidireccional.
Uns llavis se separen sota la penombra en blanc i negre del sistema de circuits, mentre a la cambra sura un silenci que ens uneix les mans.
No li treus l'ull a aqueixa papallona que ens envolta amb foc. Cremem tot i el ritme lent del capvespre que s'apaga. No el bes, no el contacte imantat dels ulls. I la pantalla que, pacientment, acompanya aquesta psicodèlia.
Suspesos en l'aire, com pols, m'enraones dubtes de cristall que la gravetat tard o d'hora atraparà:
- Creus tu que les paraules nodreixen? I continues: les paraules conformen allò que som? Paga aquesta solitud d'escriure quan s'han evaporat els lectors?
Avança el film francès mentre anote la calidesa del llavis en parlar. Repense aquella decisió que, temps arrere, prenguí. No em penedisc. T'escric en aquest reialme que segresta i encisa. Sota l'aigua esllavissada en les imatges del film francès respire els batecs des de l'inici dels temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada