M'agrada el silenci; és com aqueixa música que tot arrapant-se per les pedres vermelles d'arenita lluita amb el vent i es barreja amb les fulles d'ametllers per formar Realitat amb mi.
M'agrada el silenci; és com el sol quan blanda la pell aquosa de l'arc de Sant Martí per travessar-me l'olfacte amb colors.
M'agrada el silenci de les ales d'una marieta aturada al meu palmell i refiada dels meus llavis que no alçaran decibels per esclafar-la.
No li veig cap poètica rítmica, ni visual al Trencament de l'hora de cap poble o ciutat, ni a les fugisseres mascletades on s'hi pressent i mesclen suors, greix, pólvora i soroll.
Contaminació acústica tan sols i, de facto, maledicció per als ossets de l'orella interna, per a la còclea, per als cilis minúsculs on balla l'endolimfa i ens fa tocar de peus a terra.
Mai no em guanyaran aquestes tradicions de pa i calbot.
Bum, bum, bum, bum. L'única vibració acceptable, l'oculta llum roja del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada