https://youtu.be/e4bptIoZFDE
El reialme de l'eternitat tranquil·la, els ulls teus.
Quins dels colors són música per a mi?
Viatge assegut des del sofà d'una memòria que enlluerna aquests passos. Ombra teua en la ment aquest record que m'assossega i promet pau per als dies propers.
Quan l'esquelet d'artrosi ens solde als objectes i perdem la voluntat mòbil, menjarem més el pa fet a casa, els aliments naturals que sempre férem, la neteja, aquest caos en l'ordre petit meu?
Repense a sovint i allunyat de barats romanticismes, com esdevindrà el tacte de les mirades...
No fou mai nostre, ni l'adobàrem, aqueix caràcter destructiu de l'amor romàntic que tant parlen. Fou el nostre desig vital, pedra foguera, incisió en la pell dels dies, marca sòlida que enramellava les absències per carícies, pedres disposades verticals en camins per orientar-nos.
Aleshores no parlarem ja; tindran, potser, aquest pergamí de veus piròfit quan sempre et veia onejant als penya-segats dels vents.
Poques coses més m'importen que aquelles gestades per tu: la innocència d'Abril als meus braços i aquesta dona dels núvols on veure'm: el meu únic reconeixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada