Pollet

Agafe un cordell de sabata fi, elegant i el lligue al dit per no deixar d'escriure; i contra tot tempestuós oratge el dit pensa en veu baixa per a mi: podries escriure un text en què no creus?

 L'escolte i alhora conteste: - I tant que sí. Ho he fet, ho faig i ho faré. 

Saps dit, no sempre escrivim d'allò real i que vivim; també ho fem i volem sobre milotxes en l'imaginari. 

Recorde haver-li demanat a una estàtua de bronze bocins boirosos d'amor. També haver escrit d'una dona --titllada de boja-- que deixava poemes escrits als parcs nocturns. No li importava que la llegiren o el vent s'endugués els seus batecs més íntims. Creïa en aquesta tasca i destinació. Per què m'oblidà la dona dels núvols en aquell capvespre? A cops de perdre la fe dia i nit, no mai més pogué recobrar-la. 

El dit no s'atura, mentre grava els borbotons dels llavis secs: les interrogacions terrestres, la tristesa rere les comes, aqueixa por despullada als punts i final. Deslligat del dit, el cordell balanceja el vent pel qual olore i capte la Vida. Les paraules hi ballen. M'abandonaran?

Com de gran ha de ser qui estime sense cap contrapartida!

Jo tan sols soc un pollet.