Estimat fill:
Avui el pare ha visitat l’hospital i cansat del cos que, inajornablement, l’abandona, ha abocat els ulls al jardí del celobert interior. No hi era ningú en aquesta intimitat, però jo sentia, encara, el teu record. De vegades les paraules no hem de dir-les a l’instant; hem de deixar-les, humils, al cove de la vida.
¿Haurà estat aquest l’enlluernador propòsit de l’inconegut arquitecte?
Esperonat per l’erta agulla d’un avet, tan sols s’hi passejava un aire trist; una mena de llum metàl·lica m’ha deixat absort, en ressaltar, una pluja de roses blanques sobre la verda gespa. De fet no eren elles, sinó el desmai dels pètals sobre el terra esponjós el que gravitava.
¡Quines càlides tessel·les ens regala la vida!
Des de la segona planta, la perspectiva aèria suportada per les escales era magnífica. És, aleshores, que he pensat amb tu, amb tot allò que hauria pogut dir-te ens aquests anys elèctrics, però que he viscut, i ara lamente, curtcircuitat.
Així doncs, t’escric per disoldre aquesta murada, per ofrenar-te els colors de la tendresa abans que ella m’oblide, abans que em desconega el meu propi pols, que no puga dir-te que ets la carn de la que fou aquella meua primavera.
Vindrà el moment que les paraules em passaran de llarg, paradoxa per a qui ha intentat comprendre la textura de viure-les, potser, sense massa èxit i encert; aleshores caminaré un passeig inesgotable d’absències, les avingudes acolorides d'un silenci fins que el meu cos, definitivament, s'adorma. Però no tindrè cap por més, perquè esdevindràs el meu callat consol.
Així doncs, t’escric per disoldre aquesta murada, per ofrenar-te els colors de la tendresa abans que ella m’oblide, abans que em desconega el meu propi pols, que no puga dir-te que ets la carn de la que fou aquella meua primavera.Vindrà el moment que les paraules em passaran de llarg, paradoxa per a qui ha intentat comprendre la textura de viure-les, potser, sense massa èxit i encert; aleshores caminaré un passeig inesgotable d’absències, les avingudes acolorides d'un silenci fins que el meu cos, definitivament, s'adorma. Però no tindrè cap por més, perquè esdevindràs el meu callat consol.
¡Fill, no patisques per mi… no t’ho prengues a mal!
Cerca’m la llum oculta, ara, als meus dits; retroba’m el fil que em perd i m’allunya dels batecs. I si ho vols, hauràs de fer, encara, un darrer esforç: li llegiràs, al paisatge del meu cos tremolós i caduc, la invisible vibració de l’aire… Aqueixa quieta bellesa que, llunes arrere i per tu, vaig escriure: aquest amor inassolible que, sense comprendre’l, m’asserena, pels teus ulls, la darrera mirada.
Josep Lluís Abad i Bueno
.jpg)
