Les meues dones, XXVII

No em prohibisques seguir les ombres  del desig...

No podré escoltar-te; són l'únic rastre per adorar-te, per cantar humilment la tendresa del freixes que dancen i dancen nus al teu voltant.

Sempre és al bosc on veig un foc que no parla,  aqueixa llum que no enganya mentre cauen volves místiques de neu i la vida  ens pentina.

Camines silenciosa davant meu  i, en l'horabaixa, t'arre-plegue iridiscències de libèl·lules mortes.

Digues, té valor aquesta melodia?

Batega sola, se m'escapa! 

Te n'adones?

Podria beure al clot de gel si et mous amb les petjades. Perquè no pots escapar d'aquest fred  en la passió.

No és cap parany vermell açò que et dic;  ets reina de les neus,  el meu estel nocturn.

Arrel  d'amor si toques el que pense amb les paraules.

Memòria d'amor

- "Nodrisc la solitud amb records teus; perquè l'única existència perdurable és la memòria...
Memòria d'amor que es presenta en la carn; memòria feta batecs d'un cervell eternament jove".

- Digues fill meu, he estimat algú?
Digues, he estat estimat alguna vegada?
Et faig preguntes sense saber el perquè. Amb els anys he oblidat els significats. 

Em mostres escrits l'autor dels quals m'és totalment desconegut.

Escriu el seus noms, els noms dels qui m'estimen o m'han estimat.

No recorde colors, textures, ni mots. Cada cosa dita o viscuda se'm presenta com un llostrejar nou.

Què em llegies abans?
Torna-ho a fer. M'agrada eixa música que per la boca em dius.

- "Nodrisc la solitud amb records teus; perquè l'única existència perdurable és la memòria...
Memòria d'amor que es presenta en la carn; memòria feta batecs d'un cervell eternament jove".

Les meues dones, XXVI

Ets molt més que un cos.

Foc i aurora, ets divina.

No sé com explicar-ho, però el meu combustible és fet de melangia. Aleshores esbosse els contorns del desig, el que em projecta cap al palau oceànic on habites.

L'única por,  les pròpies decisions, però cal tastar-la. Perquè aquesta tempesta és momentània, una lleu pinzellada al quadre del viure.

 I em pregunte:

- Per a què tanta lletra?

- Per a què aquest  inútil paisatge?

- Esperar els teus ulls?

Aquest amor de papallones sota la pluja, dissolt als dits com la seda d'ales, com purpurina subtil,  cataclisme interior.

Perquè és veure't i realitzar-se tot allò que podria ser.

En tu onege: vet aquí la candidesa del cor.

Mare, sóc poeta...

Jana escolta

Jana, he tornat a veure L'ou de la serp d'Ingmar Bergman.

Resta clar qui parla, però també qui escolta fidel companya.

"Diàleg":

- On anares aquest matí?

- A l'oficina. Després vinguí a sopar amb tu.

- Era una oficina d'importació i d'exportació, té alguna cosa a veure amb l'esglèsia? O ninguna d'aquestes? Què és?

-Pels matins treballe en un prostíbul. No està prohibit, segons m'he informat. És un prostíbul molt respectable. És per a diplomàtics, gerents i actors famosos. És de molta classe.

Sigues bo amb mi, Abel.

Si et plau, sigues bo amb mi.

*** ***   ***  ***    *** ***   *** ***

"Consideracions":

Passen els anys i lliges "El segon sexe" i estudies el feminisme de la  igualtat envers el feminisme de la diferència...

I somrius; i rius; i et fan gràcia les classificacions humanes, l'intent històric de racionalitzar emocions i sentiments: la filosofia!

I passes de les apariències, i t'importa una bleda, un núvol, allò que diran de la teua persona.

No ets políticament correcte, cauen banderes i convencions, les conviccions s'aprimen. Era hora  -fa temps que ho saps- de practicar la transparència.

Ets una persona que pensa, parla i s'autoimposa la qualitat en el silenci.

Lliura't dels pensaments feridors, el primer ajut és el teu.

No sempre el que més importa és el contacte físic.

Qui t'estima t'engronsa al seu cor.

Hospital

Ací, és un  lloc on ballen els corbs amb les fades,

-mare, ho diu Tavernier en 'Avui comença tot'-

i el llit xiula cada dues hores,

i els braços  politges màgiques,

i el pes enganya els esternuts,

i la temperatura corre en muntanya russa,

i els cercles medicaments rodadors  estàtics

i les pestanyes persianes que s'obren i tanquen

i el temps  metrònom desorientat

i el poema excusa que espanta els ronquits

i la quietud  taula líquida  de ponxos

i l'alcohol canta cançons de bressol

i l'aire s'engronsa als teus somnis

i el pols llibreta d'un jove notari

i escrius la calor dels colors

i un quatre, dos punts, un zero i un quatre  somriuen

i  saltes, i rimes i mires, i  parles d'estima tot sol.

Rutines

Kimberly-Clark ja em coneix.

Som amics de mirada.  En entrar a la cambra, òbric la porta de l'esquerra i salutació, sense efusivitat, però cortés, fin i tot diria que educada.

La safeta dels  glopeigs de la boca i la cel·lulosa per eixugar-se les mans em fan l'ullet.  L'espill no consent quatre esguits que, molt subtil, m'assenyala perquè desapareguen.

Rutines. Obrir les parpelles, cercar els bolquers, pixar, netejar, rentar-se les mans, agafar de nou els somnis, aqueix motor del matalàs que els engronsa.

Tot és al seu lloc adient, les coses i objectes, el rebost dels records, la prestatgeria del vocabulari i la  consciència ràpida que tot ho ordena, estima i pensa.

El viure és ple de rutines: píndoles, poemes, papers, paraules, pèrdues, palanganes i el pasme que ens botona el pàlpit.

Rutines prèvies a la proximitat que tu em projectes... I així,  poder parir el pes de les paraules, apamar el seu centre de gravetat, aquesta vida nostra que ara ens pertoca.

Vocació

Viu a Gilet, i P, auxiliar d'infermeria, és tot un catedràtic de la vida.

Col·locar un ènema.... (tots els culs són iguals), guants,  vaselina, fer respirar profundament o si més no, fer cantar els pacients perquè relaxen la musculatura rectal... i notar com es buiden els líquids a l'interior dels cossos malalts.

Aixecar els pacients, canviar-los de postura, animar-los o fer-los riure amb el típic humor guaridor i sorneguer dels valencians.  Eixut, com una canya de bambú,  el cos de P. es vincla, però no mai es trenca. És un maquinari perfecte, un mecanisme de politges que fa o empra la força mil·limètrica- ni molta, ni poca- per millorar l'estat físic i psíquic dels convalescents.

- Aquest és un treball molt més que professional. No maneges objectes, coses... Són persones. La naturalesa humana vista sense embuts, aqueixa carn compacta que, en altre temps,  pensàvem inamovible, però,  al capdavall, efímera, trencadissa, com una vela sota una tempesta de vents...
Si tots els homes i dones  passaren per ací una setmaneta, la visió del món i de les relacions entre els éssers humans canviaria... " deixa caure amb total humilitat.

Bon dia tingues P., que dugues, per molts anys, aqueixa llum al front.
Bon dia tingues P.,  que sigues, per molts anys,  l'esperança dels grumets perduts.