En mi, que no mai s'apaga

Al cim dels desitjos sagrats, silenciosa i anònima, sempre és teua la victòria. 

Són els clavills d'aquesta ment per on tu floreixes, com herba rebel que clavada per l'astre de l'asfalt no mai es vincla. No hi ha sol al sòl que et puga véncer. 

Una lluita aquosa, unes paraules de cotó, un ventijol nocturn per on derrotes, sense proposar-t'ho, aquest erm silenci que m'empresona. Perquè una sort d'alè no demanat, dicta --a tort i a dret-- mots per rescabalar-me. 

Íntim vocabulari el teu record, flama ignífuga d'un cel interior, el teu, que no mai s'apaga.

 https://open.spotify.com/track/7GfQ0z9ZJkCpiR7pDZdRU9?si=d10e40298fb543bf

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amants llunyans

Tal volta aquesta vegada ens llegírem els cors, el picat de guitarra elèctrica que engronsava el sol d'un voler incandescent i tu esdevinguda pluja capvespral al meu anvers de fulla. 

Aigua ets que encens i no mai apaivagues focs: dolços somnis, jocs mentals en parlar-me amb la mirada. 

Amants llunyans que, per una melodia fugida per la balconada, ens vàrem deixar caure plegats l'un en l'altre... 

 https://open.spotify.com/track/5yvC5msyvAXoJktEJTo2RF?si=Jr8853hnQs6u2A5rnTZYWg

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Renàixer de natura morta

Fotografia Joan Antoni Vicent

Òbric el rebost i allà s'hi troba el teu saquet d'arròs impertorbable. Trac la pols del piano negre i en somriure la fotografia, ella m'interpel·la. 

 

La granera balla sota el sofà i encara hi descobrisc pèls canella. Mire el racó de l'aigua i els vidres són massa dies impol•luts. 

 

Al celobert, encara penjat d'un clau, espera el teu raspall i una bossa blanca amb els teus pèls. A l'hora de les postres, no sent l'acostar-se sigil•lós d'aquell frec d'ungles sobre el dur porcellànic. 

 

Fotografia Joan Antoni Vicent

Resten al plat els teixits conjuntius que adeleraves, les vores cuites de les pizzes i els trossos de meló d'Alger. Al terrat dormen les safates metàl·liques d'aigua, el matalàs rentat, el xampú que ja no olore. 

 

Res no es mou en aquesta natura morta quotidiana, on no hi ha espai per a pintar cap llàgrima, ni cap pena grisa, ni dol. A la sénia d'aquest cor, el teu panteix ressona, saltironeges i camines. 

 

Dintre meu, sempre t'allunyaràs de l'etern repòs.

Arribada l'hora, un llibre dels lectors, 99 haikus i 1 tanka

    

Fa molts anys, amb un altre company i poeta, iniciàrem un projecte de haikus i dibuixos escolars que no mai arribà a realitzar-se. Tenia il·lusió, però els entrebancs del viure fan que, a sovint, tot allò que ens proposem no es realitze. 

    Mirava al volàtil disc dur del meu ordinador i feia còpia en altres indrets per no perdre una il·lusió, que no desaparegueren com altres poemes desats en parets dels carrers del poble. Un capvespre li vaig enviar una nota per veure si podíem mamprendre el llibret. Em contestà que els havia emprat en una altre afer, després de tants anys. 

    Fou aleshores quan em vaig posar a desenvolupar pel meu compte aquests menjívols haikus, un aperitiu per obrir l'apetit i assaciar més tard la gana.  Ací l'enllaç on baixar-te el llibret dels 99 haikus i 1 tanka.

    A les 09:00 del matí he caminat amb la còpia del llibre cap al Registre de la propietat de Castelló, a l'edifici de la Conselleria d'Educació. Ara el teniu ja al vostre abast.  També us el podeu baixar al blog espaiclaudator a la dreta  picant sobre la imatge de portada del mateix.

    En els darrers anys els múltiples de 3 i el nombre 9 tenen un significat que vostès desconeixen, però que, potser algun, dia es revelarà (anècdotes personals). Ahir diumenge quan els escrivia aquestes quatre ratlles i quan és a punt l'inici de juliol de 2024, veig a la meua vora a Jana, tranquil·la, amb la seua caixa d'anys a l'esquena i mostrant-me com hauria d'acarar els darrers moments: una mestra absoluta en l'art de la discreció. 

Per haver-me acompanyat una vida, també aquests haikus són per a tu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Racons

Passege per cambres deshabitades mentre feinege. Hi ha racons de vida que recorden temps passats. El nen de la pedra foguera ja ha tornat de Lovaina i el Febu diu que li ha anat bé. Al juliol proper s'esvairan les ombres. Ens ha narrat algunes anècdotes que no cal esmentar. Resten per a la intimitat i així evitarem la immodèstia. S'ha preparat força i aviat els resultats. 

Li comente que hi ha notes penjades en parets i marcs de finestres: Simpaticomimètics, simpaticolítics, parasim-paticomimètics, i un llarg etc. 9 anys arrere em veig a la seua vora repassant tota la farmacologia, una pila inacabable de noms, principis químics i reaccions: - No problem, pare: a la feina, seguim. 

I així fins ara.

Al dinar d'ahir diumenge li he comentat: 

- Aquelles notes del dalt les treuràs? I abans que obrira la boca, la mare ha deixat caure: - Ni pensar-ho, les notes es queden tal com ara. Així tindrem sempre algun record d'ell a casa. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Jana, la dels cabells de foc

Asseguts a la plaça del poble, prenem el sol i ens banyem de cel, estimada. Hem passat tantes històries i secrets, tanta intimitat que ja tan sols ens resta acompanyar-nos. 

Potser serà aqueixa la darrera vacuna que et subministrem. No hi haurà cap prova mèdica, ni cap cirurgia; no ens cal, ha dit la teua veterinària: -" Has viscut una vida bona" t'ha comentat tot mirant-te els ulls. I adreçant-se a mi: - "Ara simplement cal acompanyar-la", llei de vida. 

És per això que camine lentament al teu costat, mentre els pixavins i falcies ens acompanyen pels carrers encesos del matí. Eixim també pels capvespres i aspirem la fresca de la nit. 

Gitada al teu matalàs, Abril --de dèsset llunes-- t'anomena en traspassar la porta de casa. No mai ha mostrat por; sí respecte i et mira, a la meua vora, quan menges. Després observa com t'agraden les pomes, els nespros i, potser també, enguany tastes els melons d'Alger. 

Jana, la meua amiga i alter ego, gossa "de llibre de veterinària", han comentat ells, que no mai ha estat malalta de res. Jana, amb un cor d'adolescent i pulmons d'acer, ara ens enlluerna amb els pèls daurats. 

 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Muda de pèls

Jana canvia al pèl d'estiu. Sí, així és. Com ho ha fet tots els anys, ha estat una experiència d'home-màquina arreplegar-los a casa durant almenys 4 llunes del total de l'any. 

Avui hem marxat al terme, ara que la flor del taronger ens regala aromes i asseguts a la vora d'una sèquia l'he alliberada d'un bon grapat de la fina pelussa que li sobra. 

En tornar cap a casa, ha estat fer uns pocs passos i els avionets i oronetes picaven aquesta tova catifa i excedent alhora de Jana. S'envolaven al cel amb els becs farcits camí de la reconstrucció dels seus nius. Allò que a uns els sobra, altres éssers ho aprofiten. Així ho deixem escrit al capvespre efímer d'abril del 2024, asseguts al banc de la plaça l'Estrella i amb un sol abellidor que s'amaga iens protegeix d'un ventijol fresc. 

Tatuada al cor, aquesta estima d'una gosseta que coixeja i un botillós que cerca paraules i encara li canta.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir