Contradiccions

Contradiccions

Tots en tenim, encara que algunes són més estranyes d'explicar que no d'altres.

 

- Una associació que protegeix animals abandonats i inaugura unes festes on altres animals són espectacle per a divertiment de bípedes.

- Un govern que ven armes a un país que enceta una guerra estúpida amb conseqüències de milers i milers de morts innocents per ser uns dirigents impresentables i immorals. I a sobre, encara els voten.

- Uns polítics que, en obrir la boca, els supura misèria i femades que avergonyirien els seus propis pares  de tan lluny com són del seu poble.

- Un país que comenta sobre el share audiovisual entre cadenes de TV, mentre els serveis públics com educació, sanitat i altres serveis socials són estrangulats per polítiques monetàries deificades.

- Un poble necessitat de sorolls i alcohol per divertir-se ( hi trobarem, ni que siga tan sols una excepció? ).

-Una humanitat on cada dia naix l'esperança per promoure la Vida, quan en llocs, tan propers com distants, aquesta darrera no val ni 5 cèntims.

- La solitud de qui reflexiona en veu alta per a una sordera que abasta horitzons infinits.

- Una nació que malversa recursos mentre s'ofega en l'abundància dins del propi melic, i d'altres farts d'inanició i més mancances, abandonats a la seua sort.

Aquesta és la Vida que visc i com a Sísif, cíclicament, any rere any, no veig que canvie.

Contradiccions del viure.

Reedició digital de Crisàlide d'esperança

Bé amics, tal com us vaig dir us presente  el llibre editat per Germania l'any 1995 digitalitzat i a l'abast de qualsevol que vulga llegir-lo.

Han passat 29 anys que són quasi una vida. Marc Granell poeta i Francesc Calafat crític literari, foren els directors d'aquella col·lecció.

De fet, la meua amiga i poeta Marisol Gonzàlez Felip, em recordava per correu ahir:

" Recorde haver-te vist versos de Crisàlide d'esperança escrits a llapis per tu. Andreu era xicotet. Alguns me'ls mostrares quan jo encara estava a l'institut de la Vall. La resta de fulls a llapis els recorde en algun apartament de la platja de Nules. Primers anys dels noranta del segle passat.

El tornaré a llegir de nou, ara en suport digital. Açò ni tan sols existia en aquell temps dels teus fulls escrits a llapis sobre la taula del menjador que tenia un tapet. Tenies llibres i diccionaris a sobre. Érem a muntó jóvens."

 

Així és, i gràcies hem de donar per respirar encara i haver crescut com a persones i millorat com a aprenents de poetes. 

Aprofite per felicitar el meu fill avui.  I salut a vosaltres, lectors, per tal de gaudir dels meus inicis...

Us el podeu baixar en aquest enllaç o a la dreta d'aquesta pàgina web.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Monetitzar la literatura?

Llig el gran Rafael Chirbes, el seu darrer volum dels diaris --on la reflexió sobre la naturalesa humana que descriu són cartes d'una baralla exposades als ulls-- i ric i somric per certes notícies literàries i polítiques que aclaparen el meu cervell.

És ben clar que no mai aniré, això crec, ni a les fires dels llibres de Frankfurt, ni a la tardorenca mexicana de Guadalajara, ni a la passada de Panamà. Tampoc a molts  festivals poètics-literaris dintre de la meua terreta, ni a d'altres recitals prou endogàmics d'idèntica faisó.

No ho cerque, ni mai m'he interessat per això. Ara bé, els he de dir que he gaudit, amb els col·legues d'El Pont, de passejar-me pels poblets de Castelló llegint poemes de companys absents i nostres.

Escriure i recitar han estat un
alliberament personal que m'ha realitzat com individu i que he volgut retornar a la societat i veïns més propers. Els meus companys amb qui he compartit "treball professional" duran 36 anys, de fet, no saben qui soc, ni què em fa vibrar, ni per què m'emociona i visc intensament la meua llengua, el valencià.  Sí, lectors, això també és la vida i ens l'hem d'agafar i dur-la al propi llom. Ser un desconegut a la vora dels companys.

Una col·lega poeta, delicada i excel·lent, m'envia un enllaç on la poeta Yolanda Castaño declara que caldria reclamar un sou digne per als escriptors que s'hi dediquen, per tal de viure dignament. Ella voldria relacionar aquesta darrera variable, amb el grau de desenvolupament de la societat en què vivim i cultura assolida. Un pensament a considerar provenint, també, d'una gestora cultural.

Recorde tantes coses...
Recorde que a l'any 1990 vaig presentar a un amic i "ressenyista" de literatura en valencià i vaig dir públicament que li haurien de pagar per escriure, i no per fer classes com a funcionari. Això fou al Casal Jaume l de la Vall d'Uixó.
No ha estat així; ha treballat i escrit alhora. I ho ha dut a l'esquena amb una certa resignació. La vida que ha viscut sense trampa ni cartó, però Vida.

I també recorde quan als 18 anys li vaig dir a ma mare que volia dedicar-me a escriure i la resposta seua:
- "Fill, tal com va el món, aprova unes oposicions i tot seguit escriu".

Com que soc de darreries de desembre, dels més joves de la quinta, als 24 anys ja tenia la oposició de professor a la butxaca, per la qual cosa no puc, ni dec queixar-me, car no estic en deute amb ningú. Agrair els qui m'han fet costat, els qui han vist petites llums en mi i continuar amb aquesta idea complementària a la de Yolanda, que també la cultura i els coneixements haurien de ser gratuïts per a tothom. També seria una variable per classificar i gestionar el grau d'humanitat assolit per la nostra societat.

Professionalitzar la literatura i que els escriptors reben una remuneració proporcional  a la vàlua del seu treball??

I quina lliga de superherois o què elements caldria considerar per posar vàlua al treball dels creadors? 

Un tema prou complex, mentre recorde les paraules de ma mare. Feu-li voltes a la troca, amics.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La Pau

Fotografia de Middle East Eye

Trenque les lletres amb què escric,/
per tal de veure --tant se val--/
un bri de vida, però no./

Agafe les paraules construïdes,
les barrege amb aigua, sosa i sabó,
però aquesta misèria cruenta
de runes, pedres i sang ens apunta
els milers de cadàvers a l'horitzó.

Intente una mínima lògica,
aqueixa humanitat soterrada
al moll de l’os, somriures, cels, flors,
però emanen pena, llàgrimes, horror.

Fins a quan encimbellarem

aquests venedors de la pàtria erma,  traïda i malversada?

Demanem consciències núvol,
exigim aigües netes
i terres de llum prenyades amb futurs.
Plantem llavors i així
les suors obriran horitzons novells.
No seran aquests de sal, tràgics,
de foc, engrunes d'un món decadent
on alguns volen que, perennes, visquem.

Volem per nous paisatges no regalats,
lluitem pels ocells i la calidesa,
(lluitem) per la terra i l'esperança que genera.
La pau, sí, oblidada per negocis i traficants,
pau venuda i comprada,
per espesos canalles de sang quallada.  

Pau, quin mot tan net i clau de l'existència.

Poc més cal ambicionar units tots,
que ella és tot i no-res,
un batec, un riu i brúixola
que, per tot arreu, vessa Vida.

Com, si no, aixecar-nos d'aquest viure
miserable a què ens someten i ens tenalla.
 
Així, determinats i atrevits,
contra vents i tempestes alçarem
una vegada més, i una altra, i
si calen moltes més, unes mans ferides
però no vençudes, uns cors nous.

. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Berenars d'estiu

Publicat a Facebook 22 d'aqost 2018

Cap a meitat d'agost, fins a setembre, tots els capvespres sortim a berenar per Aín.

 

Sempre el mateix, unes quantes figues abandonades per dolces i ametlles que trenquem amb la pedra roja d'arenita.

Jana sempre seu i em mira. Alguna volta cau algun penjoll de petit raïm de vi.

 

Tot seguit, agafem flors d'espígol per rentar-nos les mans: i així, també, és com perfumem les nostres ànimes.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

En mi, que no mai s'apaga

Al cim dels desitjos sagrats, silenciosa i anònima, sempre és teua la victòria. 

Són els clavills d'aquesta ment per on tu floreixes, com herba rebel que clavada per l'astre de l'asfalt no mai es vincla. No hi ha sol al sòl que et puga véncer. 

Una lluita aquosa, unes paraules de cotó, un ventijol nocturn per on derrotes, sense proposar-t'ho, aquest erm silenci que m'empresona. Perquè una sort d'alè no demanat, dicta --a tort i a dret-- mots per rescabalar-me. 

Íntim vocabulari el teu record, flama ignífuga d'un cel interior, el teu, que no mai s'apaga.

 https://open.spotify.com/track/7GfQ0z9ZJkCpiR7pDZdRU9?si=d10e40298fb543bf

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amants llunyans

Tal volta aquesta vegada ens llegírem els cors, el picat de guitarra elèctrica que engronsava el sol d'un voler incandescent i tu esdevinguda pluja capvespral al meu anvers de fulla. 

Aigua ets que encens i no mai apaivagues focs: dolços somnis, jocs mentals en parlar-me amb la mirada. 

Amants llunyans que, per una melodia fugida per la balconada, ens vàrem deixar caure plegats l'un en l'altre... 

 https://open.spotify.com/track/5yvC5msyvAXoJktEJTo2RF?si=Jr8853hnQs6u2A5rnTZYWg

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir