Pensava en cignes

Pensava tantes coses darrerament... 

Pensava en guanyar alguns premis de poesia com el Vicent Andrés Estellés o el Ciutat de València, i per què no l'Ausiàs March de Gandia simplement per haver-li narrat contes en valencià a la meua neta des de fa quasi tres anys; també per ensenyar-li la pronúncia i les modulacions de la meua parla de la Plana Baixa... Però no ha estat així. I no és per a tant. Desconec certes mecàniques i conec històries de premis, llistes i editorials. 

Pensava que en algun moment algun conegut/amic en faria tretze lletres en alguna revista o diari sobre alguns dels meus poemaris/llibres digitals. Però tampoc ha estat el cas. No crec que valga res --tot i dir-ho--, emprar massa energia en tot açò. 

Pensava tantes coses... 

Pensava olors, pensava la llum de les figures, les textures dels mots, l'atzar poètic del tacte inacabat, el gust de la xocolata al cervell reptilià. Sense cap mena de repressió, tot açò ho pensava: metres i més metres de paraules cuites i quequejades, pensava en els embarbussaments de la tendresa a l'oïda, dites elles a la mateixa velocitat com se'm moren els òrgans interns i neurones; vaja, vessaven tots aquests pensaments digitals tan aliens als pensaments gravats amb tinta i editats als... 

Pensava que en un obrir i tancar d'ulls ja no hi seré, i totes aquestes cabòries i altres esdevindran tan sols un baf tranquil preparat per al no-res. 

Pensava com he estimat amb ombres i llums, en somnis i en les vigílies de l'alba, com he emmagatzemat punts d'amor com bits en discos mecànics, o bé en les memòries de discos Sata, en les parets que pintava, i ara ,com ho gravava formatat amb extensió btrfs als nmve. 

Pensava Abril, preciosa criatura, en el teus batecs quan seus, ens observem i escolte; també ho pensava en dibuixar o si demanes amb la teua desimboltura un dolç massatge als peuets. 

Pensava amb signes, en estrafolaris sons, pensava en grafies lentes i rudes; també pensava en tots els cignes que baten els teus cabells. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Mots

Saltironegen els mots, grill que soc d'un indret a un altre quan tot esdevé una vida única, una única vida i el poema es compon amb múltiples variacions per descriure aquesta pell de món que ens oblidarà. 

És bell beure la sang dels altres, sentir-te a recer dels vendavals d'odi que cerquen arraconar-nos; que desitgen fer-nos creure que som energia encapsulada, flemes excretades en masmorres.

Sona un clavecí i mastegue llavors de girasol. Acaronar aquest temps vital, la consciència on caminem, els músculs neuronals on m'exercite cada jorn. 

Amb una pinça urpege l'agost, ordene prestatgeries d'emocions i em reconec alhora fràgil, poderós. Gaudir de l'existència, dels finestrals del diccionari, descobrir l'amor que petites andròmines dibuixaren en l'efímera carcassa quan fui engendrat. 

Hauré d'escriure una antologia de colors i fer-los surar en l'aire. Milotxes de mots que sempre han cercat aquesta meua blanca llibertat. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

This thing called love, of Peter Pearson

https://open.spotify.com/track/6MTh4baIIUv3rgAzQH7Q1p?si=8mpcJQwZQkCevjlAYzTckg

Una certa connexió

Cada matí el passeig d'estiu sobre la pols d'arenita: el calcer esdevé rogenc sense ser fregat pel sol. 

I, aleshores, iniciem la ruta: orenga, poliol, prunes, mores, pericot, campanules, figues perdudes de secà i aquell ventijol sobre les desaparegudes flors seques dels cirerers. També mosquetes que, de tant en tant, són aspirades pel nas amb la consegüent molèstia. Ràpidament desapareix l'embolic, mentre soc conscient que tot són records com terrossos de sal.

Cullera a la boca, mastegue la llum desada als intersticis de la memòria per tal de refer els sentiments d'aquest treure els mots relligats de passamaneria que duen el nacre del teu cos.

Adonar-se d'arrels, de la fullareda caiguda i l'aigua que s'escorre, dels grapats d'ombres i d'ocells... Aquest passeig, una manera floral de fer l'amor.

Una certa connexió, de Peter Pearson.

https://open.spotify.com/track/2ZcijU2haRugPh99o25R5Y?si=eGs8Hxr6S5aoDHD9W8yV4Q

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Carta per a Abril

Tornar a la solitud d'Aín tot i la gentada que es pressent aquests dies i acompanya. Sort del sol que possibilita amagar-se. 

Brilla una simfonia per aquests camins on la humitat ens transpassa els batecs i les cames ens duen amb cadència de libèl·lules als cims dels núvols. Bec de la terra dels silencis, de la mà que m'aparta, de les lletres somiades i no escrites; elles fan bastides per atansar-me al reialme únic de les lletres on soc autèntic i no cal justificar-me davant res, ni cap persona. 

Encendré mots perquè no oblidem aquesta misèria humana, totes les pestes que ens envolten i cal foragitar, el pes de la indiferència que assassina. Afegiré llenya, subordinades i connectors, els predicats de la injusticia perquè l'alimara cresca. 

Així el foc encetarà vida, vindran verdors rere tantes sequeres de l'ànima. 

Una gota de cel em cau a les temples, una tempesta d'esperança amb llamps vull per a tu, lector, ara que passeges entre els sons dels espais i les grafies. I perquè benvolguda Abril, escriure és estimar l'essència de qui ets. I oferir-ho la natural conseqüència. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Sala d'espera

Aguarde el torn, sense haver-lo demanat. Observe les cares de totes les edats: polides, afaitats, estovades pel sol, oblidades pels vents i l'aigua, envellides, arreglades, cossos d'esport, descurades...

I a tots ens arribarà la passatgera. Tots farem viatge i la consciència s'esvairà. I tan sols esdevindrem una cara plasmada a un plànol setinat, un pensament furtiu quan repassaran la quotidiana pols sobre el piano o l'aparador. 

Tot seguit els presents hauran  de fer menjars, endreçar jardí o casa, fer via cap als treballs; hi haurà veus de la mà d'íntims silencis, i el sol farà el semicercle en nous horitzons que no seran mai més els nostres.

Faran neteja dels papers acumulats en carpetes sense considerar aquell sentiment o emocions que els gestaren. Desconeixeran les contrasenyes als ordinadors per acostar-se als llocs on hi hagué els darrers bocins de pols i il·lusions. Les parets amb poemes ocults no seran mai cercades, ells no esdevindran pronunciats.

No importa molt, ni tant...  després d'haver tastat com d'atzarosa i relativa és la vida que encimbella unes mol·lecules organitzades de carn i n'oblida d'altres. Així som els humans i potser no canviarem, malgrat allò viscut i observat

Al capdavall retornarem a allò que sempre hem estat i sempre fórem, pols minúscula d'estels.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Gaza al meu cor

Obres l'aixeta i ix aigua; encara hi ha aigua. 

Obres la nevera i tens verdures, ous, formatges, pa i peix. Al rebost, descansen cebes i creïlles; a l'armari mel, café, mill i pasta de blat integral. 

Al forn veus l'hora vermella i com passen els minuts: hi ha electricitat. El termo s'encén i s'apaga: aigua calenta. Tens sabó al celobert i la roba estesa s'eixuga al terrat. Rere la porta i a la prestatgeria metàl·lica hi ha un paquet de papes fregides, paelles i recipients de vidre per a cuinar. Si aixeques el cap més amunt hi ha cigrons i llenties i una mica de sucre que fa temps no empres.  

Tens un sofà i llibres a la vista. Pots escoltar, fins al capvespre, com les cigales estridulen a tothora. També pots posar-t'hi música, la Metamorfosi de Richard Strauss. Se'm violenta l'ànima a cada compàs. 

Vius amb tots aquests privilegis i respires lentament. Agafes la fusta de pins tallada per a l'hivern i la dus a casa. T'atures uns segons i continues. Notes la suor pegada a la samarreta. Et treus la roba i pots rentar-te; xampú, sabó amb essència de castanyer de les Índies i tovallola per eixugar-se. Amb roba neta i descalç, fas cap a la taula on anotes tots aquests relleus que s'anomenen lletres sense disfraç. Escoltes els lladrucs del gos tancat del veí, com frega amb les ungles la porta. 

Tot seguit engegues l'ordinador, selecciones els mots pensats mentre el teu cos t'obeïa amb feines casolanes, agafes una fotografia, ho carregues tot i prems la tecla per tal de publicar. Notes com s'allunyen els núvols i tal com arriba el capvespre el sol marca amb força novella l'horitzó. 

Tinc tot el que a Gaza no hi ha. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Abril, a les acaballes de juliol de 2025

Observe com dorm, confiada i tranquil·la, m'introduïsc als seus somnis de dofins que la passegen vora la mar a l'interior i tornada amb coralls i perles al coll. 

Hem entrat a la sisena porta del conte en adormir-se... Juga amb l'aigua i em crida que retorna amb mi. 

 

El braç sobre el seu pit, les petites cames i el baf de futur quan respira delicadament. Soc un privilegiat observador d'aquesta meravella. 

 

En canvi, hi ha per ací un xuclacabres anomenat Trump que aspira al Nobel de la Pau mentre deixa morir a milers d'infants del món per haver reduït ajudes a tot tipus d'organitzacions que equilibren la pobresa, malgrat els criminals que regenten aquestes oblidades nacions. 

 

No cal parlar del govern israelià i ministres amb la matança per assassinat i fam de personetes que són innocents com Abril. 

 

No han tingut la sort que hagen brotat llavors al cor de Netanyahu, un miserable de pell pètria, fanàtic i inhumà; li ha servit d'alguna cosa tindre fills? Que les pedres, l'arena i el sol són millors que tot el fem que es mou al seu cervell de putrefacta companyonia. 

 

Un tàndem que desertitza tot allò que toquen i on moren escorpins i serps de cascavell als seus passos. 

 

Criminals que somriuen a càmera i beuen aigua fresca al golf; o prenen el bany el dia del Senyor amb torrada de sardines tot seguit, per continuar --directament i per omissió-- sostenint aquesta històrica hecatombe humana. 

 

Mentrimentres, mà al ventall, politicastres europeus amb melics pudents fan el compte enrere per agafar vols i fer les vacances de 2025, aliens al patiment dels qui ni tenen veu, ni casa, ni menjar.  

 

Tan sols els resta -- ho diem aixì?-- la llibertat de morir per culpa d'uns malnascuts.

 

Abril, estimada meua de pell bruna amb coralls, quina púrria , quina gentola es passeja pel món mentre decideix vida i mort d'innocents.

 

 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir