Fotografia

Has dit tantes vegades que ets felic que, ara, et resulta estrany publicar aquesta tristesa. Dibuixes la paraula, grates la tinta dels gestos, les corbes mil·limètriques amb la seua imperfecció et conformen fal•lible, les gemmes dels dits tacats, les ungles trencades.

Pots dir la tristesa. Anomenar-la: "Perd-te, corre de pressa, no t'atures al cor, tristesa ". No calen rimes, ni mètrica. Deixes dormir les hipèrboles, els barandats de garlandes: açò no és un exercici de passamaneria. Tampoc no importa que tingues les mans blaves, unflades.

Una fotografia despullada és tot el que resta. I bé saps que això no farà cap justícia a la vida; tampoc aquest escrit que digital regalima quan un rossinyol saluda el capvespre i Jana panteixa, rere aqueixa llagosta, entretinguda.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

Rata amb cendres

Estimat amic:

Passen els dies i no trobe temps material per a tu, però et tinc present, no ho dubtes ni per un moment. Ahir, dia 9 d'abril, vaig passar prop del cel que també els teus ulls veuen. Amb uns amics visitàrem la ciutat de Morella i en un dia primaveral ple de vida inauguràrem una placa en honor del gran i humil mestre que fou el poeta Carles Salvador.


Encetàrem un grup d'escriptors, narradors i poetes una associació literària anomenada el Pont, a través de la qual volem donar a conéixer a la ciutadania el nostre treball de creació.

Ara em trobe cremant llenya a l'hort. Mire el terra i veig còdols, pedres soltes, seques, banyades per la pols que aixequen els meus pasos. Això, un sol inclement, suor i mosquits que m'envolten en remoure, amb les branques tallades, els arbres.

Arrapats els braços, la suor i el foc del cremador fan que una coïssor canvie el color de la carn: minúscules carreteres de sang quallada em dibuixen la pell.

Un ventijol pentina les fulles, xiula agradable, simfonia. Però, de sobte, una rata ix del centre de les flames. Se'm planta davant meu; tremolosa, veig que el cor li batega a cent i la seua pell fumeja.

- Rata amb cendres, què vols...
No tinc aigua per mullar-te. Ets supervivent, has lluitat per l'aire que et travessa els pulmons.

Ella no para de mirar-me, fixament, pantaixa... Fa uns pocs passos cap a l'herba fresca i es rebolca; amb dificultat respira.

Rebota el carromato sobre el terra dur; metàl•lic m'acompanya. Manprenc la rutina a les mans de la llenya seca; mire cap arrere i l'animalet ha desaparegut.

Pense en la seua llibertat guanyada: s'haurà lliurat de la mort o haurà caigut de recaragolaments a la volta de la sèquia?

M'agimpone per replegar branquillons i mentre el meu cap divaga, escolta alhora la catifa que els peus teixen amb la fullareda...

Aire pur, sol i un cel que enamora...

Què creus amic, mereix viure qui per la seua vida lluita?

Una abraçada

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

A Morella construeixen un pont: de Paraules, és clar.

Un grupet d'amics i coneguts acudiran dissabte dia 9 d'abril a fer Justícia.

I on, us preguntareu?

Doncs a la Sala de Justícia de l'Ajuntament de Morella. No són Creuats, ni Cavallers, ni Mandarins; però bateguen per les meravelloses paraules.

No us cregueu que aquests xavals estan per damunt del bé i del mal. No, senyores i senyors. Són personetes normaletes, treballadors que perden la noció del temps en trobar-se amb paraules que ballen, o volen, o valen... I viuen i veuen que el món esdevindria amb més tristos vidres sense elles.

I somien i creuen que per la paraula valenta, clara i senzilla encara un altre món és possible.

Us enganxarem algun video perquè ho vegeu. I no és obligatori aplaudir.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Paraules invisibles II

Ací la Primera part...

Digueu-me què farem, quin foc ens abrasirà els cors
si callem l’amor i nodrim de cucs aquesta sang...
Potser el cel perboque indecències i tremole
la terra;
            digueu-me quin samovar xiularà
esperances o, potser, ens cobriran les ombres ?
A l’altre cantó del bell món i arran de la pell
és pels mots que unes mans floriran simfonies
on s’exhibirà el pur Nord.
                                      Veurem allò que som
i allunyats de façanes caduques d’absència
ens treurem, de sobre, revenges i maquillatges:
aquest no caminarà arrupit, ni orgullós,
aqueix no s’avergonyirà de ser pallasso,
aquell renovarà veritats centenàries.

I, com si d’ortius manuscrits es tractara, escriurem
el color de les ànimes en un nu firmament.
En la nit en què les pilotes dormen i cremen
de solitud els suburbis he cregut en les roses
i, feble, – perquè he vist la vostra carn il•luminada –
us he dut a la triple vida i les conspiracions.

Del Llibre invisible, 2005.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Autoretrat als 38 anys

Unflat pels anys, les veus i el sol escric

per renovar el meu amor discret

amb la dona dels núvols i paper.

Em veig panxut, pel temps descervellat

i com burgés, poruc, efímer, fals.

Per ella truque cada nit als mots

venç la boira, la pena sens consol

i m’encomane al buit del full neguit .

Parleu-me, vosaltres, si coneixeu

els llavis de l’amor que tot ho emplena

i les ungles del bes lluny de tot preu.

No em llanceu vacil·lant a la fera

del mil·lenni que ens arriba i veu

el cremadís: l’enamorat fet cendra.

Del poemari Passarel·la, Vila-real, 1999.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Zoomorfisme del príncep: les flors de Jana

Ha plogut tota la nit. Des del  dolç tenor del llit escoltava el ritme de la pluja nocturna.
Aquest matí, en pujar a estendre la roba al terrat, Jana olorava la bellesa de les margarides. Sort que la càmera sempre és a la butxaca.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Zoomorfisme del príncep: la nit

Udole per a tu Jana, ara que som sols tots dos en aquest passeig interior i no ens calen subterfugis, ni enganys. Abillats de nit, els mots tremolen en la soledat obscura.

Tens dos anys i, a sovint, pense què farem a casa sense tu. Et veig jove, preciosa, polida i pentinada. Ara perds el pèl d'hivern i comprove que la Natura ho disposa tot en un cicle ordenat i esponjós, de tacte efusiu, agradable. Cada dia surts a passejar amb mi i les articulacions teues semblen vols harmònics d'una montanya russa, una meravella els passos amb què enganyes el dolç i sinuós relleu.

T'atures i seus als meus peus que t'acompanyen; aleshores adrecem els ulls al cel pigat de núvols que ens rep amatent.

Panteixes, et sent xisclar; en abraçar-te note les carreres de les teues cèl•lules sanguínies, veloces elles, com aquests sentiments. Corres perseguint les ombres dels saltamartins, escorcollant la saba de la vida. Mentrimentres l'oratge pentina el joncar i el capvespre s'apaga.

Tot açò ho pense quan estàs gitada a l'entrada de casa i el teu matalàs escalfa - si escric i m'escoltes- aquests somnis nocturns amb la mirada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir