Esperava la primavera de les roses impacients, li anava la vida. La resta, indiferència.Havia dedicat els darrers anys a cercar el tiny exacte d'aquella flor. Ho aconseguiria?
A l'hivernacle es barrejaven adobs i llavors, empelts, terres grosses i pures, una llibreta tacada amb colors i d'apunts plens d'aromes. Hi tenia esbossat el desig, quasi obsessió, per aquella planta intermitent.
Ni li importava la història, ni Plató, ni l'economia; passejava sobre les fulles dures d'un setembre que escoltava Couperin; s'oblidà dels aliments i dormia envoltat de notícies, tan a prop de polítics com del mercat central. Sorpreses, algunes dones miraven l'home sol, en comprar cada matí. Però no les confonia, i els regalava bocins de llum en l'avenc de les paraules perdudes. Caminava el cor vençut i, a les mans, tan sols guardava paperets de cel i tatuatges.
Al quadernet ja feia temps que no plovia... però a les ungles li creixien arrels profundes d'una esperança blava.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Oly d'Stanne.
Feta a Antofagasta, Xile, en una plaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada