El seu tarannà era fidel a la galàxia dels coneguts, sense cap ostentació, amb total espontaneïtat.
Però succeí la mutació; s'allunyà sense cap raó i les ombres volgueren ofegar-me. Però em traguí els cabassos de silenci i vaig establir un matalaf per amortir aquells estúpids colps d'indiferència.
Estranyat pels esforços d'evitar-me, no vaig creure cap lògica i comencí una sèrie de dibuixos florals farcits d'energia estelar; els grapava als corredors per on ella passava, a les manisetes on podia entrellucar-se una mena d'incredulitat per aqueixa transformació insospitada.
Com si de tobogans es tractara, pegava notes de paraules nues a les soques dels arbres, als bancs dels parcs; per les voreres repartia fotogrames d'amor als vianants... i esperava respostes, que els poemes foren completats pels seus ulls.
Hagués pogut salvar-me l'ànima amb tan sols una lletra, un dibuix, un gest.
Tot fou en va...
La realitat foragità, sense escrúpols, l´íntim fulgor del desig meu, aqueixa llum vacil·lant i, per sempre més, arrapada ja en la tristesa.
Agrair la fotografia a Mazzze.
Pots sentir la música que acompanya a l'escrit de forma indisoluble ací.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
