Baranes trencades

Simplement ara
he pujat les escales
fins a les golfes.

He vist per les finestres
un vell fracàs,
els llums d'un fred
sense paraules,
moviment d'ombres
al vendaval.

He abaixat els ulls
per tal de veure
l'angoixa buida,
el físic dur
d'aquest naufragi
en llengua defallida.

I n'he observat
un mapa estrany
que mai no he conegut.
Ara és l'hora
quan les neurones moren...
també l'amor.

Subtilment ara
que la teua olor
és un desig.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Premi Carles Riba 2012: fora del meu Castell que tot és meu

David Castillo ha declarat arran del premi Carles Riba d'enguany 2012: "Sobre els joves poetes ha explicat: ‘Els veig amb estupefacció, però els demano que treballin molt i estripin molt. Els dic que escriguin molt i que no tinguin por de dir la veritat dels textos i ho agraeixen més que l’elogi continuat i indiscriminat.’

Quin significat tindran aquestes paraules "treballin", "estripin", "escriguin" i "tinguin"?

Treballar, treballar, moltes persones voldrien! Però no hi ha treball per a tants; haurem de mirar perquè aquest sistema no funciona o genera un excedent d'aturats.

Estripar, estripar? No estem per fer malbé recursos amb tanta penúria.

Escriure, escriure ho fan moltíssimes persones, però sempren apareixen els mateixos a la premsa i als premis.

Tenir, tenir, diríem que moltes persones "tienen un chorro de voz y sin miedo", però resten emmudits per l'endogàmia poètica i el canibalisme.

Dir la veritat dels textos? Jo diria que això és una ximple redundància.

Impressionants aquestes declaracions tan desertes.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Música poeta!

       El proper dimecres dia 12 i el divendres 14 de desembre, el poeta de El Pont, Josep Lluís Abad presentarà, en primer lloc a La Vall d’Uixó en la Biblioteca Municipal María Dolores García, a les 18:00 i, en segon lloc, a La Vilavella divendres 14 a les 19:30 a la Caixa Rural el llibre de poesia infantil titulat Música poeta! de l’escriptor de La Vilavella Àngel Gavara, publicat a Edicions 96. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Evaporar-se

Quina realitat som?
Quines vides tenim?

Les autèntiques, les invencibles, les construïdes, les fracassades?

Evaporar-se de la xarxa és quasi impossible un cop t'has engronsat sobre el llit de puríssims electrons; però desaparéixer del facebook, del twitter és tota una experiència, meravellosa.

De sobte mors; t'esborres a tu mateix: la teua veu és com xiulet diluït d'un vent nevat enmig del món que l'ha provocada.

Perds els contactes, t'aïlles, no cerques espills on mirar-te, camines per l'única veritat d'una memòria animal: la teua.

I li jures fidelitat exacta, com la presència de la carn que t'aferra, et subjecta, t'enganxa, et fixa, obstinada, als batecs de l'existència per caure, inevitable, al llindar dels somnis.

Vet aquí el preludi, de la foscor absoluta, pregona: oblidar la llum més austera. I ningú no et pregunta res, ni s'acosta amb l'orella per saber si guspires, cavall trencat amb crinera de plata...

Escrits demacrats, frases perdudes, mots coixos, sons corruptes, al capdavall, una vida massa humana.

Morir agafat de totes aquestes pèrdues, sense enganys ni compostures, convençut de l'amor pels teus, d'un silenci que t'habita: oh bell, estimat poeta.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Una aproximació personal a Vides desafinades

Enmig del XVI poema d'un nou llibre i passejant entre horts de tarongers amb la meua companya de passeig Jana vaig iniciar la ressenya de la primera novel•la llegida del meu amic, escriptor i periodista Xavier Aliaga.

Era primers d'agost, però l'atzar féu que la perdés en la mateixa butxaca on la guardava: se m'esborrà accidentalment de l'Ipod i es reescrigué l'article amb un munt de lletres aleatòries.

Em féu molta il•lusió que fóra premiada a Gandia i, no per cap mena de compromís, vaig demanar-li un exemplar - mijançant l'editorial, per fer-ne lectura.
Recorde la seua resposta a través d'un ràpid xat: - "Això està fet de seguida". En un tres i no res la tingué entre les mans.

És cert que li vaig prometre un comentari en veu alta de les meues impresions, però passat un temps, probablement quan tot haguera estat dit, apuntat, meditat; i allò cert és que caps molt ben moblats (i d'altres no inclosos) han dit la seua com ho arreplegava al seu blog el mateix autor. . Era la meua condició de mal lector de narrativa i força mandrós, el fet d'endarrerir-la: aquesta és l'hora, hem arribat.

Poc avesat a aquestes feines, he de reconéixer que m'ha sorprés la frescor i desimboltura del llenguatge emprat. Un estil directe et capbussa en l'interior dels personatges que, a poc a poc, van teixint la trama d'unes relacions -les humanes- que no podem titllar de senzilles, ni simples: viatges, somnis, treballs, plaer, relacions socials, el compromís més intens o diluït en les relacions personals. Vaja, la simplicitat d'un viure quotidià que ens arrossega.

La descripció psicològica dels personatges és magistral: veure les emocions, el pes dels sentiments, les paraules, els silencis, l'ombra que projecta la distància, la seqüència d'un diàleg davant d'una veu en off on reflexiona els valors morals dels diferents personatges... Assistir a la descripció acurada de l'acció és tot un privilegi i una feina cómoda per al lector, la qual cosa apunta un domini arquitectònic de la fabulació i l'ordre mental que poseeix el creador de la ficció.

Pot semblar també que, de passada, Xavier dibuixa una crítica social del context històric dels personatges; però aquesta apreciació esdevindria falsa, car ni és accidental, ni casual. El pinzell ataca el motiu directament, subministra exactes dosis de colors al llarg de la novel•la. Frases curtes (aguaita el periodista) per fer palesa una decadència i podridura de les elits, d'un país superficial, en descomposició.

La superposició d'unes històries, millor dit, l'encreuament d'aquestes, t'obliga a mantenir una atenció on es desenvolupen les distintes accions del discurs narratiu, discurs sempre obert. Viure significa continuar el viatge dels esdeveniments, acarar-los tal com ens arriben, com si ens trobàrem asseguts en una muntanya russa, molt lluny del botó per aturar-la. Així doncs, la meua ment s'avançava a la veu del narrador. Açò no era cap perill; més aviat era l'explicació quan et sents enxampat pel fil narratiu.

L'absència de puntuació i la generositat en l'ús de les comes em sorprengué en un primer moment: l'autor (com els personatges) no coneixen els rellotges de 25 hores i ha de contar ràpidament i exacta - en poc de temps- unes vides accelerades.

Com molt bé ha comentat l'autor i posteriorment d'altres, la novel•la posseeix una banda sonora, tota una modulació musical que subjecta i esperona els diferents moments vitals dels personatges (I, II, III, IV, V): suggereix ambients i situacions. Aquests m'han ilustrat i obert nous ritmes totalment aliens al meu petit bagatge personal.

M'ha sorprés la fi de la història: Gerard esdevé el fil de cosir que inicia i tanca aquest paisatge de recerca de la felicitat i projectes vitals. M'agrada la llibertat de paraula, els pensaments dels protagonistes, allò tantes vegades pensat però no dit, on de sobte, ens hem pogut veure retratats.

Xavier Aliaga ha donat llibertat als seus personatges i en cap moment –des de la meua lectura- els ha dirigit. He vist com, a poc a poc, han crescut al bressol dels neons i tinta virtual; com han compartit venturosament amb mi les pàgines del llibre. Sempre interessa a qui llig una historia conéixer què hi haurà de real o d’imaginari. Els qui coneixen l'autor, els llocs on viu, la gent i els amics poden entreveure colors, formes i models reals, però allò que ens importa és la bona factura de les 252 pàgines i la gràcia de l’escriptor en edificar l'univers redactat. Una novel·la també és una mena de disfressa, però algunes tenen referències molt properes a la Realitat. I aquesta ho fa.

Una olor nihilista, quasi de quirofan als darrers fulls?

No; tan sols una porta oberta. Podem pensar el futur, però més important encara és construir-lo, generar actituds vitals.

Xavier Aliaga, una persona sempre honesta en les seues propostes, un escriptor transparent, exemplar.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Falcant el paisatge interior

Matí.

Sue, sue sota el sol d'octubre mentre falque els verds tarongers i una amable brisa em recorre l'espinada... M'assec a la sèquia i bec; i, mentre les tiges diminutes de l'herba i la magreta impacient creix, escolte l'Oratori de Nadal BWV 248 de Bach.

 El temps sembla ralentir-se i el petit cansament desapareix. Aleshores comprenc, dona dels núvols, que l'amor és un sentiment gratuït. Les pedres humils del camí no senten, però l'estel poderós les calfa. Una sargantana aguiata des del forat del seu món. Una harmonia lenta em toca el cor.

Vesprada.

Plou, plou i, encara més, plou. Plou silenci ací dins de casa mentre mire el surar de la pluja al celobert.

Com aquest voler que et tinc, nu, desprovist d'una sintaxi complexa, les petites gotes s'escorren als cristalls.
Isc al carrer i amb el paraigua hidròfug no hi ha por. Jana m'acompanya al passeig camí de l'est. Una murada grisenca ens agombola. Cau dels arbres la pluja, les branques són fosques... Un cop més estimada, els tarongers són bellesa, també, meua...

La terra ens sorprén.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Història del fill que narrà el vertader amor de l'home d'aigua.

                                                                                        A Guillem.

Ella li preguntà:

- Què és allò recordat que identificaria el teu pare?

- La seua capacitat de fabulació i la bondat.

- I de la teua mare?

- La seua eficiència en el treball i les qüestions domèstiques, la defensa dels seus.

- Saps què?

- Digues...

- Sempre t'estimaré.

- I com pots afirmar amb aqueixa seguretat total el que dius (ell somriu)?

- Perquè aquest és un amor seré, m'ho diuen aquests cabells marins. Amb ells apaivagaré qualsevol de les tempestes.

- Ho sé... Habite i sempre habitaré el teu desig; però desconec fins a quan podré parlar amb tu, mirar-te, acaronar-te... Arreplega'm amb les mans; estic esdevenint un home d'aigua.


La música ací...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir