Fou al voltant dels teus ulls com vaig retornar a la primavera. Em movia en freds oratges de desídia, d'indiferència pel món que enrunava totes les ànimes.
Eres dona de minses i concises paraules, però encenies l'esperança més soterrada i oculta amb calidoscòpiques mirades.
Vaig adonar-me de la bogeria tan bella i honesta, en veure't conversar amb els núvols. M'oblidí de jutjar, d'ensabonar-me les mans amb el quitrà que matava les flors que et somreien.
Amb tu vaig endevinar el jardí dels altres. Em sorprengué com la bellesa pot desvetllar --dia i nit-- i en l'hivern més cruel la primavera!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada