No m'engavanya la teua absència aquest cor pastat i fengut per la calorosa vesprada.
Caminar costera amunt sobre el terra rosa artificial, també rugós fa que alambine el bosc mediterrani que altre temps reconegué la pluja. És per això que flors petites flairen per somriure'm com les teues galtes, parcel·les d'un desig que pinte amb paraules justes.
Així d'exacte i inacabable conjuminaré el vocabulari: sentir-me estrany, un aprenent de tot davant d'aquest record que creix en mi tal com respire.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada