Com un amor d'estiu, aquests pètals que murmures.
Fa temps que perdérem oïda, però la neu i el foc ens esmolaren els ulls àvids de tendresa; i axí passàrem d'un sentit a l'altre per construir-nos la casa que tan sols ho fou quan s'obria a tothom i és compartia.
No mai hem tingut secrets, tan sols aquest amor comú i el cel que esbandeix els buits, intempèries i l'orgull que crema i deshumanitza.
A la boca em creix un jardí per escoltar aquests pètals. Dintre meu et mastegue!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada