Al meu fill Guillem
Qualsevol dia deixaré d'escriure't, però no mai moriràs en mi perquè habites la pols d'estrelles que també em formaren. Hom és aqueix que camina sol sobre la fullareda de les sureres un 4 de juliol i recorda el naixement del fill que ara s'entesta en salvar vides.
Innocent i jovial, el recorde de petit juganer i amb l'humor de l'aigua del rierol d'Aín. Féiem molinets amb joncs per col·locar-los a la sèquia i observar el moviment de les pales verdes subjectats per les seues galtes: somreia per qualsevol cosa.
Qualsevol dia deixaré d'escriure't, sí. Però qui sap si altres arreplegaran en la pronúncia les paraules llavor, aqueixa essència invisible que engronsà la Vida i, així, noves flors ens remetran al jardí que una vegada ens fou dat, un amor la tendresa del qual nosaltres no malversàrem.
Qualsevol dia, sí i ara també, perenne aniversari.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Pots baixar-te els meus poemaris, picant sobre les imatges de la dreta, però abans hauràs de canviar a la fi de la pàgina del teu mòbil a "Visualització la versió per a web".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada