Per això t'escric mentre camine i el moviment d'un vent de pluja i gris em xiula paraules immortals i d'esperança.
L'estupidesa d'humans que no s'estimen la parla m'exaspera.
La incultura cendrosa del menyspreu a tort i a dret, el desgast de dents podrides que humilien, l'aridesa del silenci quan desitgen.
Què en farem d'aquests fenòmens que trepitgen i emmordassen qui com ells no pensen?
Per això camine per escriure't valls i cels, i t'agafe pedres que esdevenen rodolant terres.
T'hi agafe llurs colors i m'escape de la mort si amb els llavis pintes cada jorn el paisatge.
La mort és sempre curta, però tu em pronuncies a tothora la vida.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada