Després de la pluja nocturna les xitxarres mascle estridulen com si el món s'anés a acabar. Fa un sol no gens lleganyós i les fulles de les figueres fan ombra de reis i regalen les flors carregades de sucre i festa.
Jana s'acosta sigil·losa i amb el seu musell experimentat tria i en menja: una, dues, tres, quatre... totes les que són al seu abast i alçada. Jo prenc unes poques per a la dona dels núvols. És l'única forma que aterre davant d'aquest passejat regal. Abans Elena ha estat agafant-ne i per més que ha omplert el portaviandes, la ubèrrima figuera l'ha superada.
Així com els porcs senglars s'han abastit llunes arrere de les dotzenes plantades d'enciam, ara l'arbre ens ofereix tot el sol d'aquestes infrutescències incandescents tocades de la mel del capvespre.
Al poble repiquen les campanes. Hem de fer un pensament, també sopar, escriure els somnis.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada