M'avances la tardor tan sols amb la mirada i així les boires baixen aviat, per comunicar-me els batecs, aquells secrets tan impossibles.
Fins ara m'havia preguntat què era la felicitat?
Creia que era servir múltiples causes. Però no, això era una absurda i egòtica ambició, humana.
La felicitat sí, l'enigma callat.
Viure amb tu me l'ha retratada.
En tu he reconegut la llibertat entre els xiulits del vent, amb la llum de molsa esvaïda que sempre acompanya, en somriure'm amb molinets de vent a les galtes, en l'absència que m'obsequia paraules.
Segrestes les estacions i els violins del sol canten a voluntat dels teus llavis.
Dia rere dia modules un foc que no crema, preserves aquests pensaments i així, absort, plou per al món la tendresa.
Marmessor del teu cor, ets el miracle.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada