dimarts, 5 de maig del 2015

El concepte d'autoritat


Se m'obliden els conceptes per les avingudes de la sang. Però el cor encara batega quan em veig reflectit en les manises que netege amb l'amoníac dissolt en aigua.

Se m'obliden conceptes, paraules, escrits i idees. Tant se val.

Allò dit tampoc no importa. Crec en els altres quan parlen des del cor i necessiten beure aquesta transparència aquosa de l'amor. Hi maduren en allunyar-se de l'intent de conceptualitzar. Aleshores esdevenen lliures perquè viuen i no es justifiquen. Arribats ací capten que no hi ha cap tribunal infalible, la lògica tan sols és un divertiment d'una carn que, efímera, balla en allò quoditià.

Mentre fregue  la paret en cercles amb draps de cotó, recorde els equilibris de les marietes enmig les flors dels tarongers.  Ahir sí, fou ahir al capvespre quan en veure-les en aquesta llibertat vermella sobre fons esponerós i cítric se m'ocorregué pensar en el concepte de l'autoritat. Un engendre més d'aquest relliscar de la consciència; un intent d'encotillar el món, de fixar-lo amb agulles i patrons per estalviar-nos diferències, individualitats, al capdavall, problemes.

Però la vida no és cap problema, ni cap abstracció. És la fluidesa que et sorprén en el desig, l'obrir i tancar dels ulls en l'absència.

I ric davant del concepte d'autoritat.  Dintre meu voleteges eterna, te'm fas present. I això és prou i tant i tot: en un món buit, l'únic miracle que em cal per respirar.


Devot, t'adore!





Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 28 d’abril del 2015

PREGUNTES

Als amics de Grupeco i Josep Porcar
 

Fou l'altre dia.
Vull imaginar-me
les preguntes fetes per Josep.
Hauran estat innombrables,
distintes, diverses.
Preguntes amb resposta,
d'altres imaginàries.
Preguntes per veure'ns reflectits.
Hi ha fetes a l'instant,
altres necessiten mans per créixer.
Algunes són regals,
hi ha que són lotus de silenci,
potser enigmes,
atzucacs.
Alguns cors de llum
també intueixen
les implícites respostes.
Sí, fou l'altre dia.
Mentre us les ofrenava
jo estava en l'altra cooperativa.
Repartia enciams i gerds,
farina de cigrons,
tomàquets i naps,
oli i caramels.
Sabó, somriures,
flascons plens d'essències
i unes bosses diminutes
plenes d'amor,
amb te.
Ara pense
en aquesta conjunció,
el misteri de la gràcia,
el nàixer del poema.
I tot just ací,
quiet i pegat
a l'ombra d'un ribàs,
tampoc no espere
cap resposta,
llevat que em sent viu.
Allunyat de les passions
veig que humil,
al meu costat,
l'olivarda tremola.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 20 d’abril del 2015

Pepito Cirate



He pensat en tu.

De fet, a sovint, pense en tu.

Aquesta vesprada he anat a l'hort amb 25 tarongers petits i recordava la primera vegada que et vaig acompanyar. Tenia 29 anys i tu un llaurador que per experiència havia tractat la terra.

- Cava, -em deies-, fes el forat més profund. Ara fes el cèrcol. Vés i omple el poal. Tin paciència i deixa que es bega l'arbret l'aigua.

Podia ser un divendres de vesprada o dissabte de matí. Mentre jo picava i aprofundia en el sentit de la vida, tu anaves podant els mamons, aqueixes tiges llargues punxegudes que naixien de les soques velles o més joves.

- Mira, veus aquests tarongers? Els plantà el meu sogre, " l'auelo " Ximeno, són de peu amarg i tenen més de 25 anys.

Els mirava de reüll, grans, verdíssims, esponerosos i farcits de taronges.

- Algun dia hauràs de plantar-ne, de nous. 

I callava i caminava frau amunt, frau avall. La terra seca i dura perquè es regava a manta, però era en gener quan la magreta vestia de groc el sòl de l'hort.

Ara Pepito, ja no estàs, fa quasi un any que ens deixares i jo vull recordar les teues darreres paraules quan et vaig deixar a l'hospital i en obrir-te la porta del cotxe sentenciares " -"Aquesta no la passaré" i així fou; a l'endemà el teu traspàs. Ara, Pepito Cirate, et recorde perquè divendres passat vaig ser jo qui visità l'hort per plantar 25 tarongerets, alguns, al costat dels cada dia més febles  arbres de peu amarg.

Allà estaven el sol del capvespre que continuava acaronant-me els braços i la cara, el poalet, el pic i la lligona; i tots els arbrets relligats amb aqueix bast teixit de sac, però que manté la humitat.

Un rere altre, tots els vaig plantar en  profunda solitud. Cantaven rossinyols i algunes merles fosques feien vol rasant entre les soques. 

El capvespre es fonia.
Hi havia un gran silenci i en ell estaves tu, al costat viu dels meus records.

divendres, 17 d’abril del 2015

El meu lloc


De vegades, assegut en aquesta cambra de polsoses andròmines, pense en el que sóc.

Seré tan sols una trista fotografia de paret com la vista allà, al fons de la sala?

Hores i mes hores amb el cap entre papers i la pantalla de l'ordinador o la tablet, llegint documents, treballs de persones que desconec, que diuen ser alumnes. 

Què existeix més enllà de les lletres i paraules que m'escriuen?

Un treball solitari aquest, acompanyat sempre de realitats absents. I aleshores sent una compassió tant per ells com per mi; imaginar els seus desitjos, aquelles il·lusions de foc, el que romandrà de mi en les seues ments: seran capaços de veure per sobre de les anècdotes? 
Sent compassió per veure i experimentar la crueltat d'aquesta vida, la forma amb què s'explicita, els valors que li hem donat, una experiència que se'ns esmuny, on el control sempre és relatiu.

Viure per mi és mantenir l'esperança en la paciència de l'amor, una actitud personal i intransferible. És en aquesta actitud on creix la pau  o un neguit continu i permanent ens esgarra i devora.

Voleu saber el meu lloc?

 Aqueix estat on, ara per ara, el pensament i l'emoció encara onegen.

dijous, 16 d’abril del 2015

Jana fa vacances del Facebook

Era tan gran la misèria que absorvíem del Facebook, que el meu príncep estimat em demanà vacances. I és clar, no pot ser d'una altra manera després d'escoltar i veure tot allò que s'estenia als aparadors dels seus ulls.


Jo notava el Príncep malcarat, cada cop una mica més fosc i li vaig udolar que ens calia un temps per a nosaltres. M'amoïnava notar les dolentes vibracions que feien perillar la integritat moral del meu amic.


I fou clar i ras: - "Prou d'aquestes bagateles i de l'enverinament mental", m'espetà.


Parlava sol, murmurava  a tort i a dret, de dia, de nit.  A qualsevol hora, qui si l'acostés podia eixir ferit pel to de la seua veu navalla.


És per això que hem decidit fer vacances. El problema és que minut rere minut ens provoquen i hem d'acostar-nos i engegar el compte nostre: necessitem un nombre de telèfon, una adreça, una nova provocació, una boutade dita per l'últim salvapàtries col·locat pel sistema, dir un somriure, una palabra amable enmig d'aquesta tempesta d'imbecil·litats.


És a dir, experiències que conformen la nostra senzilla vida.

Mamprendrem aquestes notes del facebook meu al blog del Príncep.

Bon dia a tothom!




dimecres, 13 d’agost del 2014

SECRET

 Dos quarts de sis
i "Il pleure" de The Art of Noise
es passeja com ventijol
per les avingudes de la ment:
The seduction of Claude Debussy.

Retolat, sota una tecla carabassa,
hi ha inscrites aquestes grafies
en la paret solitària i buida: SECRET.
Avui he bussejat somnis líquids
de poques hores, peix abissal.
Ataülle encara per la finestra
la fosca boca del llop, sense horitzó...

La mare es remou amb desfici,
li bull el front de roses roges.
Pique el Secret
que trenque en executar l'acció:
esvelta, com una cala blanca i fresca,
ha entrat una delicada infermera
amb la llum,
                 dones del meu petit jardí.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 30 de juliol del 2014

Exiliat

No sé tu,
però sempre vaig viure
d'almoines i records.

Intentava accedir
un cop rere altre
a les proses viscudes.
Però eren aquestes
trencaclosques
de perfecta bellesa.
O potser havien estat creació,
l'èxit de la voluntat momentània
-arquitectura del desig-
però, al capdavall, eixutes
imatges, clivellades.
M'abraçava a somnis
d'escales i graons
on hi havia un seguit de rètols
que m'acceleraven el pols
no mai fals.
                 Tenia por
de solituds,
d'aquelles portes
i els mecanismes de l'engany.
No mai pensí
en cap fil d'Ariadna
perquè eres l'amor rodó
parmenidi, sencer.
No res importaven
latituds boreals
o tròpics cruels.
Cada dia li mormolava
als vents aciculars
la fe d'uns mots,
milotxes perdudes d'esma,
amb total dedicació.

No sé tu,
però feliç i il·lús,
vaig viure als afores de l'amor.


 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir