 |
| Vicent Almela llegint poemes |
Saber escoltar, saber dir la llum de la senzillesa
Passege
pels fraus d'un hort de 26 fanecades, amb plançons, i m'arriba la
llum del capvespre. Però és la vertadera llum la d'un llibre de
poemes que s'agafa de les meues mans per parlar-me d'allò que també
és vida.
Viure
és el viatge d'uns cavallets de fira que pugen i baixen, arrenquen
en el seu moviment i també s'aturen. Viure és acceptar allò que
som en el present immediat. Aquesta és la vertadera saviesa que dóna
llum i se'ns ofereix al darrer llibre escrit per Vicent. No podem
canviar el passat, el futur no existeix: Recordar i acceptar
per continuar endavant amb una existència plena de dignitat.
Era
diumenge 7 de maig a les 20:30 i torrava pa mentre acabava de
preparar-li el sopar al meu fill que marxava al treball.
-
Riiiiiiinnnng, riiiiing!
-
Bona vesprada, diga?
-
Hola Josep, sóc Vicent Almela. Podem parlar?
-
Bona quasi nit. Tu sempre pots parlar-me. M'encanta escoltar-te.
-
Mira Josep voldria demanar-te-
un favor...
-
Concedit.
-
Però si no el saps encara.
-
No digues res més, concedit. No cal parlar-ne més. A les teues
ordres.
Vicent
em demana si puc presentar-li aquesta preciosa obra També el
vertigen. No existeix cap altra alternativa que sí o sí.
Sóc
feliç, però no per aquest prec, sinó sóc feliç per Vicent, per
celebrar i honorar la seua persona, la seua veu.
 |
| Amb la Presidenta d'Amics de la Paraula Roser Diago |
Mireu
veïns, aquest xiquet que seu al meu costat és un poeta. Un poeta de
veritat.
No li calen estranyes paraules, difícils conjuncions,
ni un estil rebuscat. Hi ha molts que somien ser poetes i per més
quilòmetres de versos escrits, per molts premis i llibres editats,
potser, no ho aconseguiran. Ser poeta és viure amb una present
admiració, preveure i viure allò que se'ns desvetlla per generar
esperança, per regalar-la en una lluita en què no et creus de cap
de les maneres imprescindible, sinó més aviat ciutadà de pas.
Mireu
veïns, us parle des del cor profund: amb Vicent tenim el vertigen de
l'èxit, del plaer, de la comunicació assegurat.
Estic
en l'hort mentre us escric aquestes paraules i òbric el llibre, a
l'atzar, i en qualsevol vers llegit se'ns presenta el privilegi d'un
home bell i bo, d'un poeta que s'estima el que diu, el que fa, el que
viu. I la connexió amb ell és absoluta, no hi ha intermediaris,
l'amor d'un home vital i honest davant teu.
I
no pots ni eludir-lo, ni evitar-lo, perquè són versos d'una veritat
profunda, càpsules essencials de vida que bateguen des del moll de
l'os.
A
l'endemà, entren persones a la meua classe; li gire el llibre a una
alumna i li dic:
-Llig aquesta veritat, i ella ho fa.
PRIMER
AMOR
"El
cert és que ja a penes pense en tu./
I
ni sé els anys que fa que
no ens trobem/
pels
carrers del poble.
Tenia
setze anys/
i
un dia et vaig dur una rosa..."
Ella
continua amb la lectura fins a la fi. I des del cor íntim fa una
sentida exclamació:
- Ohhhh! Què bonic, quina enveja!
-
M'agrada aquesta manera de dir!
-
Vés cap enrere, llig Plantes, Dol.
Li
dic la data de presentació que anota amb delicadesa en la seua
agenda. Fins ara Vicent no ho sap, però ell habita en un altre cor.
Avui
tenim el privilegi de saber que s'acompleixen els quatre versos
finals del poema Horitzons (no patiu, Vicent ens el llegirà). Les
paraules poden salvar vides, la pròpia de l'escriptor, la d'un
lector.
En
la segona part del llibre de les quatre que té, Vicent, el nostre
poeta ens regala aqueixa separació del seu poble, de la seua
infantesa per veure's reflectit en la ciutat on cada dia creix com un
humà al costat d'altres humans, petits o grans.
 |
| Pares, germana i els qui s'estimen Vicent |
Com
podria, amb tan sols la mirada d'uns pocs mots, fer-los creure que la
vida no pot esdevenir danyosa, feridora, aqueixa "heura fosca
que fa insalvable l'aïllament, la distància", ens diu al poema
titulat "El cor net".
És
aquesta una íntima preocupació de Vicent des que el conec:
exorcitzar l'espant, allunyar la duresa, foragitar les cicatrius dels
innocents. Hi ha rere la senzillesa de les seues paraules una
metafísica del compromís amb els desheretats que el sistema
ignora i arracona, que la societat oblida i matxuca.
En
la tercera part, el poeta s'agafa a l'experiència de l'enyorança
per rescabalar la bellesa i bondat que pot escolar-se per les
clavegueres de l'oblit perenne. El poeta ens ha de recordar les veus
secretes que construeixen el món.
Sí,
estimat Vicent dient el món podem destruir-lo o regenerar-lo. El
poeta té una gran responsabilitat. L'actitud sí que importa, la
manera de dir és importantíssima. El poble americà i precolombí
de la cultura tolteca ho consignà en un dels quatre principis que
guiaven la seua existència: "Sigues sempre impecable amb les
teues Paraules".
Sempre
és sempre, no de tant en tant, no un dia sí i un altre no.
Per
a un poeta aquest és el principi més important i el més
difícil de realitzar. Les paraules que ixen de la teua boca ens
diuen qui i com ets tu. Honora les teues paraules i t'honoraràs a tu
mateixa. Sigues coherent entre allò que penses, el que dius i
allò que fas. És l'única forma que et respecten i respectar-te.
 |
| Signant llibres |
Els
poetes podem i hem de fer coses amb paraules, com digué el filòsof
anglès John Austin.
Ací
ens trobem amb un poema titulat Verí que finalitza amb el dubte
"Com
si dir pell/
fóra
igual que besar-la./
Quan
el poeta
diu pell,
verí, baladre, cor negre, set o
niu
ens acostem al respecte, a la consideració de l'altre, dels
objectes, del món humil, d'aquesta vida que titil·la, de l'estima
per ella.
Hi
ha tantes maneres de viure i dir! Quan tu dius pell estàs besant-la,
no ho dubtes, t' ho confirme perquè em fas estimar la llengua,
perquè fas que l'empre, perquè ella és una meravella, perquè per
ella em reconec, perquè generem empaties amb els qui caminen,
com ho fan amb humilitat aquells qui se l'estimen.
Tot
no està perdut.
Per
això em reconec en la teua amable veu, en el petit i gran món que
en cada llibre ens regales. Aquest petit món teu és un món
immesurable, car és ple d'autenticitat. Privilegiats són els qui se
n'adonen!
En
la quarta part haurem d'aprendre a alliberar la serp, que
s'esllavisse, que faça camí, lliure en el seu viure: no podem
passar el temps nodrint les pors, la mala sang, el patiment o una
tristesa infinita. I tan aviat com la serp faça via, els
animals humans tindrem un altre cop, dret a la paraula, podrem
recomençar un viure d'esperança, amb significat, amb sentit.
 |
| Amb el príncep de les milotxes |
Que
el desassossec, la pena, la tristesa i el vertigen siguen assimilats
per nosaltres: aquesta és, en la humilitat de qui et parla, la més
gran saviesa. I mirem endavant, transformant-nos i transformant el
present dels qui no tenen possibilitat de Veu, de Paraula. Gràcies
per la llum autèntica. Aquesta és la màgia perfecta i ets poeta
per això, per la construcció amable d'un univers i d'unes relacions
on res no és definitiu o programat, on no hi ha cap paraula,
síl·laba i fonema que destruïsca el regal de la Vida.
Eixa
és la nostra lluita, aquesta la Poesia.
El
capvespre s'enfonsa de foscor. Camí de casa i deixant arrere la
humitat dels horts la meua gossa amiga Jana i jo tenim la teua llum.
La
Vall d’Uixó 8, 9 i 10 de maig de 2017
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
