Fums

A les galtes de l'hivern, floreixes com aquella arquitectura salvatge on triomfa la bellesa en la natura. Té el fred aquella solitud dels narcisos abandonats al món; en això rau la meua admiració per tu. 

Als camps glaçats de matinada sempre hi ha un batec per escalfar-me. Somies a la meua vora perduda la consciència, mentre veig el llostrejar plujós sobre humils flors desapercebudes. M'encoratja aquest petit sol que ets i així es desfà, lentament s'evapora la rosada.

Hi haurà potser algú que atie el foc dels mots per trobar consol, recer per refugiar-se i que la fredor desaparega? Als teus cabells és confonen els oratges: veig com cauen pètals d'ametllers; no eixugues sa vida. Fixa't, les ximeneies pinten el teu nom que cante; altres ho llegiran i la vida bufarà el caliu que encercla el text.

A les galtes de l'hivern, en la natura adormida, t'eleves fum i aroma; un cop més t'escric flor de perfecta primavera.

https://open.spotify.com/track/3TN1EfRvLJI2EFnH8IOjpO?si=lyguGAYNTwaXhW9f4hZ6rA

.