Abans que desaparega i sobre l'esquena del vent, t'escric aquest catàleg de capvespres que si no, no mai arribaries a pronunciar.
Qui podrà olorar les flors si parles quan al teu claustre la llum tancada fou regal?
Qui rondarà sota l'aromàtica línia del cel que observes amb pany barrat?
La clau, digues un mot; el becaire per perdre tot seny i així inaugurar l'escala cromàtica dels somnis.
Canta'm o tan sols taral·leja en la teua solitud una petita melodia, sostín-la; fes en la cadència una petita roulade, enganxa'm l'ànima, extreu-la de les cendres movedisses que em xuclen.
Tinc encara la fe de la mirada teua al tren d'aquell nord on tremolava; al capdavall fe. Com el sol que, dia rere dia, ens visita i que no mai, absolutament, podrà ser posseït.
Encara així, és com respire als capvespres que et pinte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada