Era
primers d'agost, però l'atzar féu que la perdés en la mateixa
butxaca on la guardava: se m'esborrà accidentalment de l'Ipod i es
reescrigué l'article amb un munt de lletres aleatòries.
Em
féu molta il•lusió que fóra premiada a Gandia i, no per cap mena
de compromís, vaig demanar-li un exemplar - mijançant l'editorial,
per fer-ne lectura.
Recorde la seua resposta a través d'un ràpid xat: - "Això està fet de seguida". En un tres i no res la tingué entre les mans.
Recorde la seua resposta a través d'un ràpid xat: - "Això està fet de seguida". En un tres i no res la tingué entre les mans.
És
cert que li vaig prometre un comentari en veu alta de les meues
impresions, però passat un temps, probablement quan tot haguera
estat dit, apuntat, meditat; i allò cert és que caps molt ben moblats (i d'altres no inclosos) han dit la seua com ho arreplegava al seu blog el mateix
autor. . Era la meua condició de mal lector de narrativa i força
mandrós, el fet d'endarrerir-la: aquesta és l'hora, hem arribat.
Poc
avesat a aquestes feines, he de reconéixer que m'ha sorprés la
frescor i desimboltura del llenguatge emprat. Un estil directe et
capbussa en l'interior dels personatges que, a poc a poc, van teixint
la trama d'unes relacions -les humanes- que no podem titllar de
senzilles, ni simples: viatges, somnis, treballs, plaer, relacions
socials, el compromís més intens o diluït en les relacions
personals. Vaja, la simplicitat d'un viure quotidià que ens
arrossega.
La
descripció psicològica dels personatges és magistral: veure les
emocions, el pes dels sentiments, les paraules, els silencis, l'ombra
que projecta la distància, la seqüència d'un diàleg davant d'una
veu en off on reflexiona els valors morals dels diferents
personatges... Assistir a la descripció acurada de l'acció és tot
un privilegi i una feina cómoda per al lector, la qual cosa apunta
un domini arquitectònic de la fabulació i l'ordre mental que
poseeix el creador de la ficció.
Pot
semblar també que, de passada, Xavier dibuixa una crítica social
del context històric dels personatges; però aquesta apreciació
esdevindria falsa, car ni és accidental, ni casual. El pinzell ataca
el motiu directament, subministra exactes dosis de colors al llarg de
la novel•la. Frases curtes (aguaita el periodista) per fer palesa
una decadència i podridura de les elits, d'un país superficial, en
descomposició.
La
superposició d'unes històries, millor dit, l'encreuament
d'aquestes, t'obliga a mantenir una atenció on es desenvolupen les
distintes accions del discurs narratiu, discurs sempre obert. Viure
significa continuar el viatge dels esdeveniments, acarar-los tal com
ens arriben, com si ens trobàrem asseguts en una muntanya russa,
molt lluny del botó per aturar-la. Així doncs, la meua ment
s'avançava a la veu del narrador. Açò no era cap perill; més
aviat era l'explicació quan et sents enxampat pel fil narratiu.
L'absència
de puntuació i la generositat en l'ús de les comes em sorprengué
en un primer moment: l'autor (com els personatges) no coneixen els
rellotges de 25 hores i ha de contar ràpidament i exacta - en poc de
temps- unes vides accelerades.
Com
molt bé ha comentat l'autor i posteriorment d'altres, la novel•la
posseeix una banda sonora, tota una modulació musical que subjecta i
esperona els diferents moments vitals dels personatges (I, II, III, IV, V): suggereix
ambients i situacions. Aquests
m'han ilustrat i obert nous ritmes totalment aliens al meu petit
bagatge personal.
M'ha
sorprés la fi de la història: Gerard esdevé el fil de cosir que
inicia i tanca aquest paisatge de recerca de la felicitat i projectes
vitals. M'agrada la llibertat de paraula, els pensaments dels
protagonistes, allò tantes vegades pensat però no dit, on de sobte,
ens hem pogut veure retratats.
Xavier
Aliaga ha donat llibertat als seus personatges i en cap moment –des
de la meua lectura- els ha dirigit. He vist com, a poc a
poc, han crescut al bressol dels neons i tinta virtual; com han compartit venturosament amb mi les pàgines del llibre.
Sempre interessa a qui llig una historia conéixer què hi haurà
de real o d’imaginari. Els qui coneixen l'autor, els llocs on viu, la gent i
els amics poden entreveure colors, formes i models reals, però
allò que ens importa és la bona factura de les 252 pàgines i la
gràcia de l’escriptor en edificar l'univers redactat. Una novel·la
també és una mena de disfressa, però algunes tenen referències
molt properes a la Realitat. I aquesta ho fa.
Una
olor nihilista, quasi de quirofan als darrers fulls?
No;
tan sols una porta oberta. Podem pensar el futur, però més
important encara és construir-lo, generar actituds vitals.
Xavier Aliaga, una persona sempre honesta en les seues propostes, un escriptor transparent, exemplar.
Xavier Aliaga, una persona sempre honesta en les seues propostes, un escriptor transparent, exemplar.
