Tot i haver llegit l'article del comunicador Toni Soler "No em dona la gana" sense l'accent diacrític, he de concloure que, aquesta vegada, ell s'ha equivocat en el pobre argumentari per utilitzar la filtració política interessada per banda d'alguns determinats mitjans de comunicació com excusa per diluir la responsabilitat a què ha de fer front un polític per unes declaracions vergonyoses i desafortunades.
Lluís Salvadó, l'ha pifiada. I allò dit no té cap justificació, siga la que siga o puguem imaginar. No mai podrem justificar-la. Ha pixat fora de test. I ell ho sap, com ho sabem tots.
No podem treure-li ferro a les seues paraules, car les paraules són eines que fan coses, executen accions, imprimeixen intencions als fets, unes vegades amables, d'altres divertides, però també indignes, cruels.
No podem esborrar el greuge perniciós de la seua declaració interrogant el lector:
-"Per atzar, això no ho has fet tu alguna vegada?"
- Doncs no; no ho hem fet, ni ho fem, podrien contestar-li un bon grapat de persones al periodista.
No podem minimitzar el to i el seu contingut vexatori i masclista i justificar-les tot dient que es tractaven d'informacions i valoracions dites en privat. Les accions perverses no coneixen d'àmbits públics o privats. Allò que està mal, que menysprea, esborra i esfuma els contorns d'humanitat són sempre criticables i condemnables. No juguem ara a fer una casuística de gradació del bé o del mal.
Si el dret a la intimitat s'empra per fer broma o treure la dignitat humana, caldria evaporar-lo. I això perquè aleshores sempre la veu que prevalga esdevindria la dels poderosos o aquells que per astuts ultrapassen tota legislació, siga aquesta la dels drets humans o la dels drets civils. I això esdevendria una humiliació de l'humà.
I per defensar açò mateix, és a dir, que el polític s'ha enganyat en la forma i el contingut de les seues declaracions, no caem en un puritanisme ideològic (aquest és l'argumentari de Toni per tal de salvar-li la vida), postura a la qual s'agafa el perdut i condemnat nàufrag enmig d'una tempesta oceànica.
Tampoc no podem caure de forma subtil, intel·ligent però parcial i interessada, no podem caure tampoc en una argumentació -per tal de generar simpaties per qui l'ha pifiada- en la provinença de les clavegueres de l'Estat per tal de minimitzar la insolidaritat verbal. Atacar a l'individu interessadament i injusta per estructures de poder és immoral i ilegal, però quin adjectiu podem atribuir-li a qui ataca a qui no mai podrà defendre's per la invisibilitat de l'acudit en l'àmbit privat? Reflexionem tots.
També i, amb risc d'equivocar-nos, podem esbossar la personalitat d'un ser per allò que ix de la seua boca. O no?
De fet, allò que immoralment feia la Brigada Político Social, la Gestapo, l'Stasi, la CIA o qualsevol estat corromput justifica o minimitza la estupidesa d'un individu? Doncs no.
Podem condemnar sine die el polític (Lluís Salvadó, en aquest cas) que ha embrutat la seua llengua, per fer burleta o caure en gràcia? Tampoc no hauríem de fer-ho.
I també ho argumente, per la Humanitat que es mereixen tots els éssers humans (botxins i víctimes), malgrat que alguns no la duguen a terme i consideren que hi ha persones de primera i persones de segona (Populisme barat).
Però la postura de passar-ho tot per alt, emprar argumentacions injustes, inhumanes i immorals d'altres individus o institucions, això no pot justificar un comentari masclista, injust i estúpid.
Ja ho deien els tolteques, tot i que avui en dia molts desconeguen els principis de la seua saviesa: "Sigues sempre impecable amb les teues paraules".
I per què?
Perquè allò que surt per la teua boca és el que nia al teu cor profund.
Tothom ho hauríem de considerar.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
