Mirades

Fresca com una muntanya on plou el silenci de la pluja, relaxes els sentits, els estats alterats dels colors sobre terroses mirades.

Alentit el temps, grapeja el cor perquè et cerca la joia, aqueixa llum que s'escola en la tardor i allarga la melangia com les ombres.

Com les ombres al capvespre espere. Espere el miracle, el formigueig de sentir-te dintre meu, aqueix te en la boca que em preparares i ara esclata paraula de foc que et retorne.

Al sotabosc que pense plou silenci, gota rere desig de fondre'm en la teua carn terrosa: no entenc aquesta senzillesa, els dies d'aquest amor, però ser feliç és adonar-se com els ocells canten les nostres mirades

ESTIME

Es clou la festa, sí, tot arriba, es clou: els crits, els ritmes, fums, les olors a refregits, les estretes conduccions entre taules, cadires, els perfums camuflats de suor, els ritmes, vibracions, els somriures plastificats, mots perduts, insignificants, les fileres d'adolescents mobilitzades per resplendors digitals, aqueixes endevinalles emocionals exigides per etíliques mirades, incipients passions, l'amor que esclata, aquest, de vegades, insuportable xivarri que escora tota aquesta carn ja muda, esgotada, als braços de Morfeu...

Ara, tot això ha esdevingut pluja que amara, neteja, purifica l'esquelet mental que ens falca. 

Atresorem instants lligats per sensacions, percebem la llum, els altres, les foscors també, conscients -- ni que siga per moments-- de la nostra absoluta insignificança.

Plou. Plou el gris de pluja sobre el pols de la memòria que, prenyat d'absències i presències, lentament i alhora s'esborra, s'esvaeix, s'apaga.

A les manetes del temps, records engronsats que pels mots perduren: una forma de dir 'estime'.

MERCAT

Llig Sal oceànica/

i no para de pensar/

en els llibres de companys/

que no mai llegirà./

És un drama aqueix/

de tastar les celísties lletres/

amb ulls que no veuran./

La pèrdua de tota calor,/

la fricció del ritme,/

els desigs i dubtes,/

la imatgeria dislocada en la llengua seua,/

que no mai gesticularà./

Per això escriu poemes/

llançats als carrers/

com poals d'aigua/

perduts pendent avall./

Li sap greu voler/

l'aigua dels altres,/

sabedor, alhora, que no la tastarà./

Llunys dels núvols

Avui, aquest capvespre que fa olor d'estiu que s'acaba, soc lluny dels núvols mentre netege les manises de la cuina. 

Mulle el drap de cotó i sembla ploure a la paret en fregar-les; gotes espargides per l'esmalt que dibuixen l'anhel per aqueix somriure escàs present amb mi. Remoc els atifells que pengen, els separe un a un: abre-llaunes, tisores, coladors, ganivets; tots els pots de les espècies ballen un vals bé a la dreta, bé a l'esquerra; apague el led per si el corrent elèctric t'anomena. 

No vull cridar-te, perquè ets ací en el quadre que despenge de canella i llavoretes i tot seguit vola al lloc. Enretire la cortina que fa que et veja --núvol blanc-- al celobert, i el rellotge de la cuina ja fa dies que s'ha aturat. 

De quan, aquest cor narra un muntó d'excuses i petits oficis, una altra forma de metamorfosejar la invisibilitat a la teua mirada? 

Tot i això, agafe amb tendresa els pots de llenties i cigrons: en trec la pols; escure llurs prestatgeries, ordene les caixetes de te verd i negre, les fonts de l'amanida, guarde els rosegons de pa dur per a aqueixes tardorenques sopes d'all i ou que vindran; netege el vímet polsós de la cistella per als rovellons, si plou. 

Fixa't-hi, sempre l'aigua present, la vida en qualsevol presència que dels teus núvols, sobre mi, regalima!  

 Soundtrack Mullholand Falls

 https://open.spotify.com/track/4y9n9IWKSFbqEd9O7qcA33?si=-VhO8PZzSMuhxh5Kk7kHcQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Visió

Assegut al seu carro, aquest infant em mira des de la cantonada. No pot saber, seriós, que el meu cap fa giragonses per carrerons i atzucats del vocabulari per retratar-lo.

 

No m'ature en cap moment --per l'arena de la reixa-- de les feines casolanes, mentre cavil·le l'escena quotidiana del viure. Agimponat ara, el cotó s'esllavissa amb l'aigua alcalina pels mobles de la cuina. Unes molles per ací, fulles seques de ceba, alguns grills al poal del fem, borumballa petita de paneres que els anys esmicolen. 

 

Destrenar la vida per recomposar-la en la quietud del silenci. 

 

L'infant desconeix que literatura i menesters de la llar em seguiran fins la dolça desaparició. Escriuria si tan sols tingues una perxa per a mi d'on pogués extreure tot el temps únicament per a això? Potser no. 

 

És aquesta la meua fortuna, la salut del presoner de l'amor, quan ben tancat i fent el llit, treient l'acumulada i viatgera pols o bé apujant la persiana, l'infant continua innocent amb la mirada sobre el meu cos i els moviments que s'han glaçat pels mots i els ulls teus que em lligen.  

 

Yorkville interpreta per a mi, amb un ball de baldufa eterna, I Thought About You.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Suborn

Fora del temps, però en la profunditat del bosc, et pense. 

No és aquesta vida la meua: soc un somni que tens en veure'm, embolicat entre el brancatge i les fulles que ja inicien la caiguda al terra perquè t'han vist de cel. 

Com d'irresistible la llum que emanes! 

I aqueix suborn que, un cop rere l'altre, intente per dir la veu punyent que encerte la diana de l'amor infinit. Sols tu i jo i aquest tàlem de tendres mots oferts als altres. 

Dintre del ulls, en ball perimetral i escrit pel temps, em penses. 

Dos estels gegants, eternes flames ejectades, còsmic silenci.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Anònima

 

 

Desconec el seu nom, però l'he vista tres o quatre voltes passejant pels carrers a l'horabaixa. Abillada de llum que coqueteja, polida en la forma, elegant i silenciosa, de vegades, sé que és ella per l'aroma del tabac que encén tímidament a quaranta passos de la balconada que la demana. 

A boqueta nit ha emès el teu nom quan t'acaronava, Jana. Ella també té una altra criatura com tu, de la mateixa edat que la teua -14 anys de vida regalada- i anomenada "Xina".

 Aquest matí el vent quequejava amb les primeres fulles seques dels plàtans sobre el terra. Agradable el silenci del seu nom que desconec, la bellesa inscrita en l'ull del record que, en secret, m'acompanya: tempesta i somni particular del vocabulari.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir