A la dona dels núvols.
Cada dia, el camí rosa i la ginesta m'acompanyen. Però no vaig enlloc.
Arrelada al cor, et convide a un univers sense panys ni claus i on repiquen les campanes. Prenc pètals esfullats i dintre meu ols a timonet florit mentre els ocells canten.
Cada matí amb el camí rosa i la ginesta et mostre que ningú hauria de monetitzar aquesta mar il·limitada de falgueres. Que esdevindria lleig malbaratar aquests somnis. I a cada pas fet, rebenten les sureres amb les flors brunes que contrasten amb el verd; un senglar amb l'escorça es grata el llom. El pica-soques el cel trepa.
Visc la fusta ben a prop, també soc ella; i lligue aquest amor pel món i la vida amb les paraules.
Escriure't cada dia, un camí que, en llegir-lo, no mai s'acaba.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada