 |
| Les flors de Carmina,2 |
Arrossegada pel vendaval, la mirada interroga aquells records, els mots dels quals --ni rics, ni pobres-- t'agafaven la cintura.
Ballàvem enmig d'una sintaxi descalça sense forçar modes, temps, ni cap altra més retòrica, allunyats tan sols d'imperatius de fred i sal.
Tot era natural i el xiuxiueig de veus ens acaronava encerclats per tanta misèria. A tothora ballàvem, en lluentors de lluna i sol, les teues mans agafades als glops d'enyor que per la boca et pintaven.
Dansar amb records per allunyar cobdícies miops i submissions: ens pertanyíem.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada