Inspire, expire i la ment quieta.
Hi ha una convergència entre el paisatge i qui et parla.
Ens posen boços invisibles, però et parle; ens posen boços intangibles, però em beses. Les cadenes de la por seran trencades pels abraços.
Inspire i al balanceig del pit em trobes; expires i en el joc t'agafe de paraules regalades.
La ment encara és quieta; la llum i el vent tremolen. Ets presència en el passeig, la vida sura.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada