diumenge, 7 d’agost del 2022

Bootloop

El tap segellat i hermètic per la cera i una pàtina de rovell raspòs i bru; l'havien tancat en un pot de vidre amb relleus fets a foc viu: l'afecte. 
 
Volia acaronar i no sabia; dir una paraula amable, però oblidava el vocabulari. Els ulls com de vidre translúcid submergits en ganyotes, esquerps. Passejava sota estels esmorteïts a la recerca d'algun cos de mirada agradosa; al moment íntim del contacte la pell esdevenia arena als rúfols vents. 
 
Aprofità un canvi del temps per tal de desaparéixer. Esborrà qualssevol de totes les mostres callades, escrites o pronunciades de tendresa; d'aquells moments en què foren viscudes; no va pidolar, ni demanà mai res més. 
 
S'endugué llur pròpia Vida per soterrar-se en un silenciós i perenne adéu. Dintre d'ell bategava l'afecte!  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 3 d’agost del 2022

Submissió química, Submissió elèctrica i Submissió política

Agrair fotografia a freepik i Wirestock

La gent vol festa. Sí, com si foren bocs o vedells amarrats a una tanca de l'escorxador, volen solta, vaja, un succedani de llibertat. La gent vol matar aqueixa sensació de monestir forçat, de reclusió interior i externa alhora patits per una pandèmia que encara corre pels carrers, i de la qual pocs volen recordar-se. 

I els ajuntaments--bojos ells-- no saben què fer per abaixar totes aquestes ànsies: haurem de contractar espectacles, haurem de fer festa com siga, invertirem diners, bous, pagarem cadafals, xarangues, coets, al capdavall normalitzar la vida. "La gent ho necessita", diuen. Ens fotografiarem pulcres i animats. Els vots manen i posar-se a la butxaca la ciutadania sembla fàcil, però reeducar-la sembla molt costós i una despesa fortíssima en energia psicològica i emocional. Tot aço és un mer parany! 

Ells ho saben --els ajuntaments és clar-- que la festa s'acaba, el govern i tota classe de polítics de qualsevulla ideologia també ho saben, que en no-res vindrà això de prémer -se el cinturó, però el present s'ha de viure. Ens faltaven els Arenal Sound a Borriana, el Fib a Benicàssim i tots els musicals lligats a abusos de soroll, begudes, pixarrades humanes i vòmits arrenglerats per calorosos carrers. I la submissió química per reblar el clau. 

No hem acabat, no, perquè qüestionar el capitalisme (o per si algun humà se sent incòmode, l'anomenat Sistema de Lliure Mercat) l'arrel del problema humà i social que ens esclafarà com un tsunami, això no he trobat ningú arreu del planeta terra que ho haja plantejat seriosament, els líders polítics actuals tampoc. Ells fan petites reformes, exigeixen sacrificis, però no faran trontollar l'estructura interna d'un model econòmic i social que s'enroca en provocar pobresa, desigualtat, injustícies socials i mort ecològica: 
-" Rebaixeu temperatures a l'estiu i hivern, estalvieu aigua, no malverseu aliments, empreu transport públic (ara que han vist que el gasoil és més necessari per als processos industrials que no pas per al lleure), resteu quasi quiets. Quanta hipocresia i falsedat!  Seran açò  senyals que apunten l'ecofeixisme amb vaselina?

Els ajustos quasi sempre són per als mateixos. Parlar de nacionalitzar el sector elèctric, ni pensar-ho. Invertir i regular, millorar i controlar amb eficiència les despeses sanitàries, a poc a poc. Ja veurem com acabarà tot. No és que s'acabe el petroli, haver-ne n'hi ha; el que passa és que és prou més complexe i car extreure'n, la qual cosa si afegim l'especulació, més impostos, fa que s'encarisquen els derivats. Parlar de l'electrificació del sector de l'automoció (necessari, però tard i quan ens hem vist la corda al coll) quan sabem que no podrem donar un servei esplèndid a tothom, una pena més per al futur. Ara bé les empreses pararan la mà dels diners públics per encetar una nova forma de consumisme. 

Per què no s'explicita que totes les energies renovables depenen dels combustibles fòssils i de fonts minerals no renovables? Així que se'ns queda una cara de babaus per no informar a la ciutadania honestament per banda d'autoritats que ignoren i no fan cas dels nostres científics sempre amb excuses. Arribats a aquest punt ningun govern parla amb sinceritat de Decreixement econòmic, de viure una vida, no de retornar a les cavernes paleolítiques, però sí amb més consciència ecològica i màxima solidaritat mundial. Tenim un únic planeta i els recursos són finits. 

O canviem d'estil de vida (això de viure per sobre de les nostres possibilitats perquè disposem de riquesa o diners) o la REALITAT ens col·locarà al nostre lloc pertinent, la penúria o potser la desaparició com espècie POC intel·ligent, si més no ESTÚPIDA I EGÒLATRA. 

Apagar bombetes, reciclatge casolà. Quina cara tenen alguns, quan això fa dècades que ho fem. 

I de la Submissió política què dir... Cansat d'aquesta canícula que sembla eternitzar-se (els científics climatòlegs parlen d'aquest 2022 com el nostre darrer estiu, així que podem fer-nos a la idea per a les dècades properes) com deia, parlar de Submissió política quasi que ho deixarem per a una altra ocasió. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 28 de juliol del 2022

Qui és la Dona dels núvols?

Després de tota una vida escrivint sobre ella, l'amic i poeta Josep Tur i Rubio (presentació de Petites necessitats a la Biblioteca municipal Maria Dolores García el 21-04-2022) ha fet la primera aproximació literària... No em pensava --ni jo mateix-- haver mogut tant les cordes vocals... >> 

** I direu, i la dona dels núvols? Aquesta és la meua aproximació (diu Josep Tur) a la dona dels núvols:

Amb tu i els mots transcorre ma vida. 

No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge. 

Revela't carn, veu arquitectònica dels afectes. 

Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor. 

Rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment. No hi ha sons, ni colors que vibren. 

Rere els cristalls no existeix cap llum, ni l'escalfor de la llar fumeja. 

Digues-me on vagareges, ànima bessona? 

Soterrat en fangs eixuts, sempre esperava la pluja.

Capte d'amagat com de discreta tens la mirada, un cassó de tendresa, encara no sé com pots enganyar l'hivern amb aqueixa càlida mirada. 

T'escric lletres, mots, centenars, milers, espais i silencis. 

En la nuesa dels mots resplendeixes, a tu sencer m'agafe, tot, plenament: penyora dels records, secret vaivé al molí dels somnis. 

No hi ha cap reialme com el teu: inicie forces atrapant arrels cap a l'aire que et pentina el rostre. 

Somriguérem allò que fórem i som, àngels de foc. 

Uns segons de bellesa fou prou per aturar les presses i rellotges de la vida. 

Banyats de llum, brostem en cicles de felicitat. 

Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal. 

Enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d'Alger de passats remots,el teu record esdevé volior, l'autèntic so per al silenci. 

Et dec l'esperança, la gràcia, la bondat: ésser fràgil en nous horitzons. 

És bell, enmig de la incertesa quotidiana, creure's certs somnis, acceptaré i assumiré la vida que m'és ofrenada. 

No menysprees cap paraula, quan als ulls et cap tota aquesta primavera. 

No necessitem massa coses, ni grans experiències, ni eternes gratituds. 

Tanque els ulls i m'abrace al teu record. 

Dansar amb records on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps. 

Escriure't "aigua", enmig del desert. 

Espeteguen petits estels al microcosmos de l'estima. 

T'escolte i reconec al cromatisme dels núvols, t'escric per respirar la màxima llibertat. 

No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets. 

Els mots són bombolles que olen a tu. 

Oh núvol blanc, llar i substrat d'un cel blau i ras on arrele i m'hi refugie.**  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 27 de juliol del 2022

Amb mi

Sola, la casa. Cap ocell m'acompanya al celobert. Òbric i tanque portes sense cos, ni esperit. Endrece els llits, el gran, més tard un de petit, no hi ha cap bressol. Fregue la pols de figures de porcellana, de llautó, però no venen els genis. Netege els cristalls per confondre'm amb la llum: qui em veu? Xiula un vent rúfol sense vianants pel carrer. Fa fred de tant de silenci i soledat.
 
He decidit no fingir els vidres que m'omplen les galtes. Trac la rutina del fem per a l'abocador. Les passes em duen, quan pense: i si em girar-me tot mirant cap amunt tingués una ganyota seua? Però no hi és a la vora de la finestra.
 
Ja gairebé mai sona el telèfon; sempre em truca l'hivern.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

diumenge, 24 de juliol del 2022

Capvespre

Aín

Capvespre, amb quina desgana em mires? 

Un passeig per les pistes de rodeno amb el record teu. És per això que encendre'm de roig i foc que abrusa és natural. M'arriben llàgrimes nocturnes d'estels, blavoses d'enveja i energia. 

No em podeu cremar els ulls, els dic; les parpelles del voler són aigua perquè el petit cor és refaça, perquè el caliu transpire aquella força, la passió enllaunada en gris, el desig amniòtic que no nada; i així, perdut en tota aquesta absència, retornar a la silueta violí, corbada melodia que nodreix i reconforta. 

Capvespre i memòria on les lletres ballen,  inèrcies líquides i estima que d'aquesta porta s'obren al misteri.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 19 de juliol del 2022

Estat de la nació


Potser alguns voldrien escorcollar, sota la superfície, quin és l'estat d'aquest cor. Però tan sols ho saps tu. 
 
Corre cada dia el sol, paràbola sobre l'horitzó, i alguns polítics es creuen llurs pròpies mentides fins a embabucar-nos: prou d'aquest engany! 
 
Pentine el teu nom, l'aroma de pètals que hi conté i ric a cor què vols... S'envolen les preocupacions, les batalles retòriques, els mots fugissers, tot allò insignificant. Trobar la pau rere cada lletra que en carrera a tu s'acosta i que puc beure; car llegir-te el nom als capvespres allibera enveges, aqueixa crueltat que encara per la sang sura en mi. Un bes és pronunciar-te, l'alè vital que pugna bisíl·lab entre els llavis i es caragola per mormolar la teua pell. 
 
Camí de somnis, molsa divina, l'única nació.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 13 de juliol del 2022

Literatura de paper

Agrair imatge a Denys Argyriou

Reconec a les teues galtes com un vent de boira, una escala dodecafònica d'una melangia inacabable. Des de l'altra vorera, ho he vist un dia rere un altre quan baixe a comprar els periòdics i et veig a l'obrador on desdejunes. 

Rere l'aparador on seus, hi ha bombons que no mai demanes, i caramels de pinyons i mel preferits per mi. Tens tot el dret de romandre així, de fet tan sols t'he observat per un atzar misteriós d'uns passos que, sense saber com, m'acosten a la llum que tu projectes. 

Al taulell li he demanat al venedor el meu quart que compre setmanal. He pagat. He voltat els ulls i no estaves asseguda enlloc. M'he entrebancat i les alades llepolies s'han espargit per la sala. Aleshores me les replegaves. - Per a tu, t'he dit en reconéixer-te. 

En eixir al carrer, aquell somriure de tardor que has esbossat m'ha fet escriure sobre la pluja que ets molt més que una dona de paper.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir