Lat: 39°54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W

Lat: 39°54' 01:98'' N,  

Long: 0° 20' 32,86" W

De nou t'hi escric un tractat dels somnis en aquest capvespre cruel, però floral de lliris que retoquen per a tu la primavera. Allunyat dels sorolls i la música firera que empaqueta els llibres, no podria vendre't ni un gram d'amor, ni la solitud on bateguen tots llurs ecos. 

Veig cercles a l'estany on vius i que la teua set provoca. Digues com de perfecta ombra esdevindré si la deu on nade s'eixuga? 

 Des d'on voleien els teus cabells hi ha una melodia al vent que no s'atura. Aquesta és la màgia, el geogràfic secret. Una promesa que em fiu i com milpeus pessigolleja aquests dies.  

 https://open.spotify.com/track/3keCtFNYs7G2qYXvSq9n7G?si=ARuj0E0mTKSmHfLs1B4jnA

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Felicitació Poema de Marisol González Felip

Fa un carro d'anys que l'amiga meravellosa i gran poeta Marisol González Felip ens regalà a mi i, alhora, a la memòria del meu pare Pepe Fusta aquest poema que vull compartir amb els lectors.

Avui dia del meu sant ha volgut reenviar-me'l després de recuperar-lo d'un vell llapis digital oblidat per algun calaix de sa casa. 

A Pepe Abad fill, en memòria i per causa de Pepe Abad pare.

 

Pare que ens albires hiverns,
neula del meu cor abatut,
pare esperança tendra,
en el verd de cançons ocultes
s’encén un record de sandàlies
i infanteses que em sura als ulls.

T’he conegut, pare de sols,
la sang neta del teu dir,
la dolça veu que m’engendrà
els sentits, pare del meu hort,
carn de la meua carn, alosa
que beneïx la llum i l’aigua,
mentre un jardí de solituds
rega el terra de la memòria
íntimament per Sant Joan.

Pare que ens albires estius,
pare de llum, pare de pa,
llaura’m estels en el roglet
d’arena que fan els meus anys.
 
Pare la taula per tu, pare;
i amanisc el vi que tasta
la teua absència en dejú
quan ocells de pluja i vent
t’anomenen estacions.

Pare que ens albires el vers
amb què respondran les sirenes
a la teua mar navegada. 

Gràcies també a tots els qui m'heu felicitat per privat.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

FALLES FOLLES, COVID I GUERRA

 

" La resposta econòmica a la crisis energètica actual ha de ser des de la unitat" , diu el mestre faller i president Ximo Puig.

Tothom el pressiona, el sector turístic i de restauració, les taulelleres i sector ceràmic, i un llarg etcètera  com la llum del sol que sembla no mai acabar-se.

Però envers l'essència que genera el problema, tothom passa de puntetes.

Ara s'ha acabat de rumiar la Covid; encara cada dia moren persones, però ja hem fagocitat i absorbit les notícies d'aquesta mena: sembla com si ens haguérem afartat. No podem restar engrillonats. 

Ara esbufeguem de la pujada de preus dels béns de consum, aliments, higiene i de les energies que  mantenen els sistemes de producció (amb la crostera que els usuaris ens hem de prémer el cinturó.

Però, ara mateix tothom és de festa; ens ho mereixem sí. Ens ho mereixem després d'aquests dos anys on hem retingut les nostres parts viscerals al soterrani. S'acosten Falles, Magdalena Vítol, i cuegen Pasqua i l'estiu.

- Però com pots dir cuejar envers l'esdevenir, si Pasqua i l'estiu no han ocorregut?

- No passa res, home; això és el que fan massa polítics, remoure paraules que saben buides i fer el paperot, però de forment ni un gra.

Mentrimentres a 3500 quilòmetres es nodreix la Guerra, espectacle radiofònic/televisiu. Una colla de líders polítics han pres decisions i fan front a altres polítics, però aquestes, les decisions,  aparquen caterva de morts als vorals de les carreteres i ciutats. Les mares dones, i àvies ploren presents i allò que vindrà mentre s'allarga el patiment i se semen els cors.

Per a tothom, armes venudes, guerres perdudes; les desgràcies augmentades, la ràbia continguda, els abusos successius i certes butxaques amb guanys, les dels mateixos que els importa una bleda l'escalada dels preus d'energies, menges i serveis ciutadans de tota mena.

Ningú no parla de la falç capitalista que els colls degolla, que enverina la terra, que esterilitza ments i cors.

Ningú no diu res; reconvertit tot en espectacle televisiu i tertúlia d'imbècils, la podridura s'acreix,  ombres fosques i metralla en la pols maten, no recula l'odi, avança.

" La resposta econòmica a la crisis energètica actual ha de ser des de la unitat"... diu Ximo Puig

Quina resposta econòmica, aquella que no té cap futur i durà a l'extinció de l'espècie i la vida? Quina resposta econòmica, la que no vol bandejar aquestes estructures malversadores dels recursos de la terra i tòxiques pels sistemes i modes de producció capitalista actuals?

Quina unitat, la dels capitosts de la guerra, la dels economistes neoliberals, la dels polítics ximples de despatx?

Cap a on cal mirar, humans? Com hem d'actuar en una situació tan difícil i complexa quan existeix una unitat europea que ha adoptat unilateralment actituds belicistes i acusa d'equidistants la resta tot emprant qualsevol mitjà de comunicació que més que informar fa el contrari i atia suspicàcies, rumors i odi?

Ara, quan totes venen ben verdes, ens hem arribat a creure això que deia el professor i amic Vicent Martínez Guzmán, "Nosaltres els pacifistes som els realistes"?

PREMONICIÓ D'UNS SOMNIS

La setmana passada somiava que feia un examen i de les 5 qüestions havia realitzat tan sols una. Les quatre restants tot i coneixent les respostes i la forma de plantejar i resoldre-les no hi havia manera de plasmar-les al paper. 

El temps corria i no podia fer res contra aquesta situació.

Aquesta nit passada era un examen de sintaxi i l'ús dels adjectius; i com que l'exercici era de català i no havia  anat mai a les classes tot i coneixent les respostes no trobava cap full immaculat per escriure les respostes.

Lola, (professora de matemàtiques en la vida real) era qui presidia la prova i quan m'acostava per demanar-li paper per encetar totes les respostes que bullien en mi, allargava i estirava la seua actitud, llunyana i aliena a la meua demanda.

Vaja, un patiment que apunta, potser,  el fet d'engegar nova aventura literària.

Com són els somnis!

Crònica d'una gerra

Mireu-la. No? 

No em digueu que no la veieu.

Allà, arraconada i impertèrrita, palplantada a la vora d'uns maniquins estripats plens de pols i altres estris ornamentals que no tenen cap valor ara, en aquests moments, sense llum per lluir el tornassolat, la iridiscència.

Allà, quasi invisible i aliena a tot: a les cròniques repetitives dels contertulians, al sentimentalisme barat que tot ho feny, al voluntariat que sempre ens sorprèn, al rèdit que qualsevol oportunista intenta pescar; aliena als explosius, a la desfeta, als plors, als discursos grandiloqüents, a les polítiques de despatx, als vols dels nens, als silencis, aliena a la barata droga per tranquil•litzar consciències.

Allà, immòbil, sense consciència, la gerra manté el seu esplendor, vestida d'una patina de polsim i d'uns ulls --els meus, cansats, emprenyats de tanta xerrameca, buidor, -- que la observa, pensa i dona existència. 

Sí, una existència efímera, arraconada en aquell aparador, diferenciada per la manca d'un so, d'una vocal, la 'u'. Sí, la gerra que tenia un preu exorbitant, extraordinari, d'objecte de luxe paritari al cel, al sol, la gerra, una melodia per als ulls, un cant la bellesa del qual excitava... i que ara ningú la mira, que no val res, o tan sols el temps en què dibuixada ressuscita de l'oblit. Així també, com la gerra, nosaltres.

LA MEUA HONORABILITAT.

Esteban González de Brussel·les del PP: de petit em vaig criar amb llet d'ametlles, no tolerava la llet de vaca, ni de cap altre mamífer femella. 

La meua HONORABILITAT fou executada als 8 anys després de patir massa dies l'abús i ridiculització d'un mestre franquista davant dels meus companys. Cada dia i abans del pati em feia eixir davant de tota la classe i m'obligava a beure la llet de vaca que ens regalaven els americans perquè no la llancés al vàter. Tremolava quan s'acostava l'hora i, sense demanar permís, eixia com un tret un cop me l'empassava per perbocar-la als vàters. 

No et pots imaginar l'angoixa diària que patia davant d'aquell monstre. Ni la meua mare, ni el que li havia dit el metge eren arguments per a una ment obtusa i granítica d'un engominat sàdic que, dia rere dia, em fotia. Tremolava com un jonc. I un dia vaig pensar que havia de viure la MEUA HONORABILITAT. 

I així va ser que amb una tranquil·litat inusual vaig aixecar-me del pupitre. L'aleteig de les mosques era captada pels meus ulls encesos, els seus batecs percudien tot el meu cos: 

    - Abad, haga el favor de beberse todo el botellín de leche. Ahora. 

Fou entrar i en lloc d'eixir foragitat com un fantasma el vaig perbocar de dalt a baix davant de tot el petit món dels meus companys. El mestre no obrí la boca; jo vaig seure al pupitre. 

No mai més vaig beure un mil·lilitre de llet animal. 

La MEVA HONORABILITAT, Esteban coestaocupado de Brusel·les.  

https://youtu.be/S9ccsPpQvkI

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Rellegint sobre Carles Hac Mor

He burxat per la web per veure si podia llegir algun llibre de Carles Hac Mor, i no. Impossible,  cal passar per caixa, un fet que identifica un jo carnal com l'únic camí per disposar a les mans d'alguna lletra del poeta.

Com diu Jordi Marrugat en un article interesantíssim i pescat a la xarxa, tota una vida amb l'intent de foragitar, fer desaparéixer el jo (ús d'heterònims) i així també dissoldre la realitat conceptual i dels mots (revolució contra el logocentrisme) que construeixen --mitjançant el discurs-- el món, per així " retornar l'ésser humà a la vida".

Vaja, l'intent em sembla esborronador alhora que consegüent amb la seua poètica, però no crec que Carles Hac Mor ho haja aconseguit, ja que el nihilisme creatiu de què parla em sembla  quant a construcció, un nou realisme engendrat, alhora que possible: "els castells no es fonamenten en l'aire". No podem burxar en la ment del nostre poeta, però ell tampoc pot fer-ho en la dels altres per esbrinar on i què és la realitat.

Cal recordar que, a l'inici del segle XXI, per construir un discurs així és necessari qui el construeix, i no estem per creure en fantasmes, ni personatges d'ultratomba.

És clar, que abans d'aquesta poètica negacionista (ens movem en un nivell poètic alhora que conceptual, per la qual cosa racional) hi havia món, i també, la ment que el pensa i el viu, aspectes també molt respectables.

Entenc (jo) també que la poesia obre portes als somnis i al trencament de certs ordres que encotillen, però afirmar que "tot ordre és feixista", em sembla un reduccionisme un xic exagerat. 

Si l'obra de Carles Hac Mor -- ningú no dubta respectable i licita-- és una lluita per trencar "el sentit" que ens engrillona, parlar d'un no-jo, un no-món un no-temps, un no-art esdevé una alternativa força conceptual construïda --si no volem caure en contradicció lògica-- per un jo intuïtiu creador de noves instàncies.

Llenguatge i realitat estan condemnats a entendre's i, potser, negar-ho és una ridiculesa.

Com ha dit també el poeta Joan Navarro, "la paraula no és l'ésser, però és". Sembla que al capdavall filosofia i poesia no són llunyanes, més aviat es complementen.

Divertida la definició musical fònica -- i potser també fòbica-- que fa dels postpoetastres prrrimaires. L'humor hacmori-à el salva, poca cosa més. 

No li discutirem el seu treball incessant, ni l'honestedat intel·lectual des de les seues primerenques obres (despersonalitzem-ho, no-obres), però aconseguir-ho (desmuntar la Realitat) "és farina en l'ull d'un bou": la tauromàquia plou pètals en la panera dels insurrectes.

Així sia en l'amén dels cervells hipocondríacs.

Les no-pintures del no -Carles Hac Mor poeta són el negatiu fotogràfic d'una il·lusió: la seua, intuïtiva, poètica i racional, malgrat el que diga. L'acidesa del llenguatge no pot desfer, ni esmicolar la realitat, però sí construir-ne una de nova. En aquesta aventura vital, Carles Hac Viu.

Quin sentit sinó la seua obra im - presa? Fet i comentat, resumir fins ara una vida (poètica) en dos volums de 1069 pàgines i 48,40€ no és cap entelèquia. I el que resta per publicar.

Malgré lui même i si em permeteu posar un epítet, el nou realisme edificat per Carles Hac, encoratja i viu.

Ací l'article  de Jordi Marrugat fins que l'evaporen de les xarxes...

https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/retrat-31-carles-hac-mor-tablet.pdf