Pot ser també, les paraules (o mots,
com a l’autor li agrada anomenar), siguen i esdevinguen el secret per
transformar el nostre relat vital. Siga com siga, les paraules ens acompanyen
durant tota la nostra existència i el que està molt clar és que amb les
paraules que ens llevem del llit, ens n’anem a passejar.
Amb paraules pròximes, senzilles i
humils,…l’autor ens ha llevat del llit cada diumenge, durant 52 setmanes.
Amb les seues postals ha despertat en
cadascun i cadascuna de nosaltres les emocions més quotidianes i amables.
 |
| Casa de la cultura Manuel Vicent |
|
Enlairant milotxes i abraçades ens ha
donat motius de gratitud i ha creat
vincles segurs plens de respecte entre totes i tots nosaltres.
Príncep
estimat, com ja et vaig dir en aquella darrera postal, que era de tots, per per
acomiadar les teues, “gràcies per la teua presència, els teus pensaments i la
teua estima”.
Ah! i al respecte de les teues
preguntes a la introducció del llibre: “…paraules
críptiques?, …paraules transparents?” et dirè, Josep-Lluís, que hi ha tantes
tasques com lectors i que aquestes són intercanviables.
JOSEP
LLUÍS ABAD I BUENO
GRÀCIES,
EN NOM DE TOTES I TOTS ELS QUE FEM GRUPECO, GRÀCIES PEL TEU REGAL.
Rosa
Maria Vicent i Rubert
Presentació del poemari Petites postals per a
Grupeco, de Josep-Lluís Abad
12
de gener de 2018
TRACTAT ECOPOÈTIC DE LA
MÚSICA INTERIOR
Amb l’edició digital del poemari Petites
postals per a Grupeco, el poeta Josep-Lluís Abad i Bueno ens ofereix un recull
de 52 textos, fruit de la gratuïtat i de la gratitud, llavor d’emocions de qui
sembra i conrea la paraula des d’una convicció particular de l’amor com a
eix transformador de cada experiència,
dolç sedàs que ens separa del gra la bellesa i l’entrega, inestimable regal del
seu batec interior i de la veritat més íntima.
Durant un temps, cada matí de
diumenge el poeta escrivia un text, a mena de postal, que enviava puntualment
per whatssap als companys de la cooperativa de consum de productes ecològics
(Grupeco) juntament amb una peça musical delicadament escollida. El conjunt de
totes eixes postals, que lentament han reposat i madurat en el silenci de les
estacions, configuren el llibre que es presenta.
Diu el propi autor en el prefaci a
l’obra: “Qui escriu sent com muda la seua pell, com s’oxigena de forma íntima,
com als llavis tasta bocins de felicitat”.
Esta és l’essència de la poètica de
Josep-Lluís Abad: la passió per la paraula com a camí de coneixement i
transformació, com a expressió del ser i plasmació d’un innegable altruisme.
Subjau en els poemes de l’autor una energia que s’expandeix de dins cap a fora,
que toca el lector com una carícia,
Direm més: en la poètica abadiana –permetem-nos
el terme-, la pròpia poesia és el subjecte del poema, com ja va escriure en la
primera mitat del segle passat el poeta americà
Wallace Stevens en un vers memorable: Poetry is the subject of the poem.
És
a dir, la poesia esdevé de vegades l’argument, el verdader artífex del poema,
l’única justificació. En paraules recents del nostre autor: “la poesia és
l’aigua de l’ésser humà”.
Els poetes, en general, prenen com a subjecte
del seu ofici la imatge d’ells mateixos, poetitzen una experiència instantània
o un seguici de flaixos instantanis. Són, de vegades, com els fotògrafs quan
trien el punt de mira escaient al seu ull visionari. Açò mateix en el cas de
Josep-Lluís Abad fa un pas més endavant que anomenarem autenticitat de
sentiment i compromís amb el món i els sers que l’habiten.
La substància poètica de cada una de les
52 postals del llibre, com a regal exclusiu i exquisit, ve bellament
embolicada, com hem dit, per una peça musical, diversa en cada cas.
Podem dir que el poema també és una
forma especial de partitura, com una mena d’electro de l’ànima de l’autor. La
poesia és una forma particular de música, perquè les dos ho contenen tot. I
perquè és la totalitat el que vol expressar i regalar amb les seues paraules
Josep-Lluís Abad en este llibre de postals, la poesia i la música hi estan
unides irremeiablement.
La poesia d’Abad és energia comunicable,
com també ho són les seues músiques.
Ara fa exactament huit anys (gener de
2010), escoltant la banda sonora d’una coneguda i bella pel.lícula (Els ponts de Madison), van sorgir estos
versos dedicats al nostre autor, que ara citem:
Tu que creues ponts en un piano
que arrapa els records sonors de la vida,
home de pluja bastit de silencis,
temps entre el temps, síl.laba de llum.
Portaves el diumenge i els versos
en dos maletes de centra i la pols
del pit t’encenia somriures d’herba.
(…)
Tu que escrius la veritat a batecs,
home de pètals que perfumes l’aigua
de la vida amb la pell dels intants,
toca la cançó que deté les hores
i endormisca el dolor de les flors.
Ja des de la mateixa dedicatòria que
encapçala Petites postals per a Grupeco, l’autor deixa constància que les seues
paraules naixen d’allò que resulta visible, però també de l’invisible; de les
converses dels dijous però també dels somnis bastits en solitud; del bell foc
de la gratitud i de l’aigua de la pròpia vida; de la lentitud del diàleg amb la
terra i de la velocitat dels miracles de l’amor. Generosament, la seua obra
constitueix una ofrena, un aliment saludable per als qui la consumeixen i la
degusten a petits bocins, en cooperació: els destinataris originals.
I és ací on es fa palesa la música
interior de l’home-poeta, que sona com un acompassat trenc d’alba en les
retines i en la pell dels seus lectors.
Subratllar finalment que l’amistat i
l’afecte cap a este home del qual vam dir un dia que tenia tots els poemes al
cap, és inquebrantable des de fa un
grapat de primaveres.
Tenia els llavis d’herba
i una solemne veritat al pit,
un grapat de mots a les butxaques
i la mirada d’un infant a contrallum
(…)
Tenia la finestra del cor abocada
a l’abisme senzill de la llibertat,
el gest nocturn de la música
i les mans amerades d’estels.
(…)
Tenia tots els poemes al cap.
(No tenia l’oblit ni la desesperança).
Certament, continua tenint tots els poemes al
cap per a escampar esperança.
Gràcies, amic poeta.
A
tots, bon any i bones postals 2018.
