 |
| Les flors de Carmina |
Reclòs, rere una màscara, enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d'Alger de passats remots.
No hi ha dolçor als records, eixuta la deu que, en mirar-me, nodria.
Vagarege perdut en la desmemòria car, qui pot dibuixar una mirada sense la boca que pessigolleja vocals? Qui pot raure consonants per desvetlar afectes?
No vull un consum malaltís de mots, enfilats per bescanviar-los en xavalla, no.
Voldria una cova, un foc i la teua cara neta. Així, acotxats i oberts, somriuríem a recer d'un amor tossut per comprendre que tot, de nou, és per fer.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
1 comentari:
❤️📖
Publica un comentari a l'entrada