CAPITALISME

Que tot açò s'acaba sense un control racional, xiquets!

El CAPITALISME tan sols ens proporciona mercaderies, és a dir productes que qualifica ja de bestreta com a " béns de consum". 

Béns per a qui i per a què? 

I que ningú siga tan bajoca de dir-me: home sí que t'agrada l'electricitat, un refrigerador ple de queviures, llaunes d'aliment, sabons, programes d'entreteniment, llibres, internet, etc.

Vinga va, no sigueu tan ximplets i populistes que n'estem ben farts d'aquests titelles de pa i calbot!

I tots sabem que el capitalisme, sí senyores i senyors --no cal tindre-li ni temor, ni por, ni ois a la paraula que és d'ús corrent i actual-- el capitalisme és un sistema irracional de malversar i redistribuir equivocadament els productes naturals del treball i manufacturats per l'ésser humà.

Al capdavall, hom se'n farta i s'avorreix d'escoltar les bestieses que, dia sí i dia també, profereixen algunes de les veus polítiques més ineptes, ximples i hipòcrites alhora que allunyadíssimes dels problemes reals d'una majoria de ciutadans d'arreu del planeta.

Si escolten qualsevol dels telenotícies ensinistrats del país de la pell de BOU, no parem d'escoltar que la quantitat de turistes d'aquest darrer pont de l'1 de maig ha assolit quotes extraordinàries...

Em pregunte on hauran anat a parar tots els excrements, pixarrades, productes d'higiene íntima, excedents d'alimentació mal aprofitats durant aquest pont o la darrera setmana santa.

O si parlem i fem un incís sobre el sector ceràmic --encabotat en demanar ajuts als governs de torn-- només escoltem allò que s'ha deixat de produir per l'encariment de l'energia en aquest món que a tantes boques alimenta.  

Expansió, hiperproducció d'elements a consumir fins que la vaca rebente tot i que no siga necessari: el tòtem és expandir-se, produir, invertir, guanyar...

Vaja, menjar per al moment i fam per al demà. 

Massa a sovint les neurones em "fan perla"  i  projecten futurs no gens afalagadors per a futures generacions humanes. Tan sols, sembla que se'n sortiran, els qui tinguen una bona visa i el compte corrent ple de xavalla i paper de canvi, si no de moneda virtual empaquetada.

Qüestió de temps i de tenir a mà mocadors de paper! Atents: la penúria i la pobresa ens vindrà imposada per la força, pel col·lapse del sistema que impossibilitarà la vida.

Pollet

Agafe un cordell de sabata fi, elegant i el lligue al dit per no deixar d'escriure; i contra tot tempestuós oratge el dit pensa en veu baixa per a mi: podries escriure un text en què no creus?

 L'escolte i alhora conteste: - I tant que sí. Ho he fet, ho faig i ho faré. 

Saps dit, no sempre escrivim d'allò real i que vivim; també ho fem i volem sobre milotxes en l'imaginari. 

Recorde haver-li demanat a una estàtua de bronze bocins boirosos d'amor. També haver escrit d'una dona --titllada de boja-- que deixava poemes escrits als parcs nocturns. No li importava que la llegiren o el vent s'endugués els seus batecs més íntims. Creïa en aquesta tasca i destinació. Per què m'oblidà la dona dels núvols en aquell capvespre? A cops de perdre la fe dia i nit, no mai més pogué recobrar-la. 

El dit no s'atura, mentre grava els borbotons dels llavis secs: les interrogacions terrestres, la tristesa rere les comes, aqueixa por despullada als punts i final. Deslligat del dit, el cordell balanceja el vent pel qual olore i capte la Vida. Les paraules hi ballen. M'abandonaran?

Com de gran ha de ser qui estime sense cap contrapartida!

Jo tan sols soc un pollet.

Eterna tranquil·litat

https://youtu.be/e4bptIoZFDE

El reialme de l'eternitat tranquil·la, els ulls teus.

Quins dels colors són música per a mi?

Viatge assegut des del sofà d'una memòria que enlluerna aquests passos. Ombra teua en la ment aquest record que m'assossega i promet pau per als dies propers.

Quan l'esquelet d'artrosi ens solde als objectes i perdem la voluntat mòbil, menjarem més el pa fet a casa, els aliments naturals que sempre férem, la neteja, aquest caos en l'ordre petit meu?

Repense a sovint i allunyat de barats romanticismes, com esdevindrà el tacte de les mirades... 

No fou mai nostre, ni l'adobàrem, aqueix caràcter destructiu de l'amor romàntic que tant parlen. Fou el nostre desig vital, pedra foguera, incisió en la pell dels dies, marca sòlida que enramellava les absències per carícies, pedres disposades verticals en camins per orientar-nos.

Aleshores no parlarem ja; tindran, potser, aquest pergamí de veus piròfit quan sempre et veia onejant als penya-segats dels vents.

Poques coses més m'importen que aquelles gestades per tu: la innocència d'Abril als meus braços i aquesta dona dels núvols on veure'm: el meu únic reconeixement.

Ocult Bach

https://youtu.be/CwGWocp80-o

Una llum oculta camina per la meua oïda sense cap comparació amb andròmina alguna artificial. Galopen les estacions mentre el temps es deté impossible en graduar aquesta polifònica bellesa.

La pau ha de semblar-se a aquest estat en què vibra el silenci trencat per tan màgica disciplina de la veu.

Digitar els sons dels instruments, respirar-los profundament, fregar-los en una aurora d'intimitat quan el geni desperta aquest múscul vermell que batega i realitza comunió amb la vida d'aquest món.

Comprendre Bach és admirar respectuosament tota Vida.

Sota un cel ras

Envellir a Aín, sota un cel ras.

Sense preses, observant les teulades desprovistes de pluja tot i haver arreplegat els freds darrers. Els fumerals quiets en aquest capvespre, incipients geranis als balcons. Canten els gafarrons, saltironegen per les teules de molsa fosques. Una mica més amunt planegen els avions. Ningú em porta bones noves teues, però les somie. Ahir, assegut als bancs ombrívols de la plaça, feia fred al capvespre; avui cerquem el sol que ens crema. Estar ben lluny teu i, alhora, per aquest tobogan de paraules propera. Això m'importa, aquesta íntima presència al cor. Creixen els espàrrecs per més que els cullen ara sí, demà també. No manar del temps que s'esllavissa dels llavis però nodreix.

Envellir a Aín, però a més, sobre el blau record d'aquell bes jovenívol.

Divendres Sant: bombos, timbals, tambors; trencament de l'hora i mascletades

M'agrada el silenci; és com aqueixa música que tot arrapant-se per les pedres vermelles d'arenita lluita amb el vent i es barreja amb les fulles d'ametllers per formar Realitat amb mi.

M'agrada el silenci; és com el sol quan blanda la pell aquosa de l'arc de Sant Martí per travessar-me l'olfacte amb colors.

M'agrada el silenci de les ales d'una marieta aturada al meu palmell i refiada dels meus llavis que no alçaran decibels per esclafar-la.

No li veig cap poètica rítmica, ni visual al Trencament de l'hora de cap poble o ciutat, ni a les fugisseres mascletades on s'hi pressent i mesclen suors, greix, pólvora i soroll. 

Contaminació acústica tan sols i, de facto,  maledicció per als ossets de l'orella interna, per a la còclea, per als cilis minúsculs on balla l'endolimfa i ens fa tocar de peus a terra.

Mai no em guanyaran aquestes  tradicions de pa i calbot. 

Bum, bum, bum, bum. L'única vibració acceptable, l'oculta llum roja del cor.

Amor bidireccional

https://open.spotify.com/track/5aukPqtcTB8OFIZzxPcukH?si=YiMOr-G-R7W9i3zNs4RV-g

Observe com observes un film francès que ens observa i reté rere una persiana amb leds per recrear aquest amor bidireccional.

Uns llavis se separen sota la penombra en blanc i negre del sistema de circuits, mentre a la cambra sura un silenci que ens uneix les mans.

No li treus l'ull a aqueixa papallona que ens envolta amb foc. Cremem tot i el ritme lent del capvespre que s'apaga.  No el bes, no el contacte imantat dels ulls. I la pantalla que, pacientment, acompanya aquesta psicodèlia.

Suspesos en l'aire, com pols, m'enraones dubtes de cristall que la gravetat tard o d'hora atraparà:

- Creus tu que les paraules nodreixen? I continues:  les paraules conformen allò que som?  Paga aquesta solitud d'escriure quan s'han evaporat els lectors?

Avança el film francès mentre anote  la calidesa del llavis en parlar. Repense aquella decisió que, temps arrere, prenguí. No em penedisc. T'escric en aquest reialme  que segresta i encisa. Sota l'aigua esllavissada en les imatges del film francès respire els batecs des de l'inici dels temps.