La Tv engegada, i uns ulls perduts que no veuen.
No hi ha sons, ni colors que vibren. En l'almanac dels oblits el mercuri no pesa. És febre el que en mi fluctua; però, ai si pogués beure'm la veu amb què m'il·luminaves!
Aleshores allò viscut cosiria aquests pedaços de melangia. Discreta, fores modista de mots: conserve aquell primer patró, l'eco de llum als traus, pels quals encara a tu retorne.
Nu, no existeix cap fred que m'agullone.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
1 comentari:
Quina tendresa... 💙💙
Publica un comentari a l'entrada