Mecànic nat

Als seus ulls tota ferralla era dúctil i modelable. La porta dreta fou esclafada per un altre vehicle. No perdé mai els papers.

El seu cap albirà el desballestament i la porta substituta de gris cel-vendaval; i en un parell de dies arribà.

No mai n'havia destriat cap.

Sobre el terra polsós obrí la caixa de ferramentes i peça a peça fou desacoblada pel cirurgià: perns, volanderes, plataformes plàstiques, pany, intermitent lateral, alçavidres elèctric, altaveu, connexions, cablejat, retrovisor elèctric exterior, juntes de goma. 

Unes mans amb tornavís canviaren l'anatomia del vehicle: - " Ajuda'm pare, subjecta ací, prem allà...", no hi hagué cap peça sobrera, vaja ni tampoc cap altra que se li resistís. En unes quantes hores i malgrat les adverses condicions, porta canviada i em preguntava què havia passat...

Autodidacta fins el moll de l'os s'ho trobava tot fet!

No era aquest el seu mode de guanyar-se les garrofes, però tenia un do: la mecànica fou el seu líquid amniòtic des del primer bategar. 

Davant meu veia el meu primer fill créixer, construir-se a si mateix.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Doctor

La llum esbiaixada m'acarona les mans que amb tendresa fan la girada del llençol. 

La pols que sura mentre intente atrapar-la amb draps de cotó.

La puresa del nen, ja doctor, que estudia en les seues vacances.

L'agulla quirúrgica que la granera troba en un petit racó de la cambra.

El paper gris --però de nota dolça-- d'un pacient agraït, on li diu que no tot s'aprèn als llibres.

Les rutines meues casolanes, el seu treball incessant d'investigació i formació observat per mi.

La cambra amb notes i protocols, l'ordinador que parpelleja articles internacionals i l'estufa en marxa.

Les pràctiques laparoscòpiques que afavoriran salut, i sempre present l'himne de la vida i la mort.

Un calfred a l'esquena perquè observe una fada que li xiuxiueja. 

Adormit a la prestatgeria el primer kit de pell sintètica on tremolava i cosia.

El tresor de llibres d'anatomia de 1867 d'un col·leccionista i regalats. La supressió dels pecats microbians davant el ritual de l'asèpsia.

La cara oculta durant quatre hores al quiròfan bregant per possibilitar la vida.

El nen de la pedra foguera, sí, el meu fill.

Flors d'aniversari, 51

Visc el present, però escric per al futur, car ara la selva tot ho fagocita com negociable, com mercadotècnia per tal de regurcitar-ho als aparadors d'allò rendible. 

T'escric amor en cada milímetre d'espai; i a la llar puc llegir carreteres infinites dels treballs d'aquestes mans volàtils per les milotxes del diccionari. T'escric amor i així és com el temps no passa, més aviat modula al vent sentiments impagables. A les palpentes del capvespre anote les variacions de la sang en les canonades del desig. 

Viure en blanc i negre, figures sobre fons en el plat de porcellana La Cartuja on masteguem els dies: aliment de llum, les mirades! 

Escric el present, però ja visc el futur perquè, diversament i delicada, encara em pronuncies. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 50

Tan sols un minut de silenci, això tan sols. I ocorren vols d'ocells al celobert de la vella alfàbega que mire. 

Trenta-set plats escurats i eixugats, dues olles --una illa d'arena blanca amb margarides plegades al teu pas que amb la ment dibuixe-- divuit coberts, i les sobres embolcallades en carmanyoles de llum per a demà. 

Mire l'alfàbega al celobert vinclada pel fred, i la timidesa d'unes tiges sobresurten per cercar el sol del cel. Així aquest cor impenitent, miner que excava en les paraules els colors del teu somriure recordat. 

D'esquena al teu alè, sorolls de plats i al safareig l'aigua que estimula el ball dels atifells. No s'escorre, ni se'n trenca cap. 

L'alfàbega humil, esponerosa aquest estiu, ara acompanyada en sa decadència, però que no vol morir. Li parle cap endins i l'adobe amb signes que seran veus; perquè als llavis et bull la vida. 

En tan sols un minut, hom pot capgirar la rutina en íntima alegria. 

https://open.spotify.com/track/5p2ExdRzvWsJYrGfTzc0vk?si=NEn5b9vMRhWxzH5i8HqOSg

http://www.deezer.com/track/946091462

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 49

Fa vent, un fort vent gelat que fa cruixir les pedres. I tremolen els arbres, les branques dels quals, abillades o nues, obren records de la carn teua que mira.

Jo observe qui observa, i això és aprenentatge i disciplina  d'un camí per menar-me a la demolició d'aquest jo.

Rumie com alguns presenten llibres, altres cerquen estratègies per foragitar invisibilitats, circumloquis i excuses per manifestar-se, qualssevol son vàlides. 

Cada dia ho llig, me n'adone del pelegrinatge incessant, d'aquest buscar hores de llum als hiverns més ombrívols per dir "soc aquí, no vull desaparèixer com un buf, tinc un nom i us importe de l'ultramón aquest assaig d'aprenent fracassat, però al capdavall soc aquí, no m'oblideu. M'han traduït a l'anglès, italià, romanès, croat, francès i rus, que no és poca cosa". Amb petites variacions sempre els mateixos als aparadors de la cultura.

I ara me n'adone del mèrit que  em fou regalat quan sota la pell, en l'alquímia profunda del cor, compartires l'existència...Sí, en aquesta caverna on esmaperdut pintava lletres vaig trobar caduca, però humana salvació.

La resta, ho saps, em fou absolutament prescindible: fum.

Fa vent, un vent cru que afaita i dessagna les galtes del meu jo, però que lenifica.

https://open.spotify.com/track/06U8if1ImoIHZTOydwu5YQ?si=Idfp03AnToWXeeNF7CoSQQ

http://www.deezer.com/track/127231933

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 48

Delicada i exacta, divisible per 3 és aquesta flor d'aniversari que em fascina i tanca aquest ignot jardí de mots i lleus aquarel·les. 

T'he mostrat textures i colors, la solitud, espais silents i un temps d'heura que s'arrapa a les lletres. Escriure't ha estat un vol d'acròbata amb pors prescrites i oblidades, la llum dels mots que em construeix, l'acollida en la llar davant d'un món desconegut que, de vegades em cansa, però a tothora em sorprén. 

Ser en una mar de paraules, nadar-les per no marcir-nos, i així envellir a la vora del teu foc que no espanta. Tu, predil·lecta i senzilla cal·la blanca d'aquest jardí. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 47

Un bes, preàmbul de no-res, i la mirada. Inesgotable, precís, com el cel i la llum que regala. Carn que engendra meravelles, mossegant les dents qualsevol apunt de tristesa.

No deixes que aquesta, tot ho negue. 

Insinua, ofrena amb remor de veus aquesta eternitat, mantín-la. 

Caçadora de blanques llunes seran els cossos calidoscopi de bellesa. I així, buidats, habitar-nos com fantasmes sense llar.  Un bes, l'aixopluc que ens dignifica. 

https://open.spotify.com/track/18oa7BOnHF8Y3YItQ8rV3e?si=r125VWYURfagVwoLzECwQQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 46

El sol de novembre que frega l'esquena i escalfa. 

Els violins del desig en recordar-te. 

L'alè sincopat per gestionar calfreds i sorpreses. 

El temps del concert acostant-se i aquest silenci de crisàlide nua. 

Aquell film recordat, poemes en l'aire i somriures: pensarà algú aquesta bogeria? 

I tu, que no mai t'he observat embolcallada de música llevat de quan condueixes. 

I un altre cop el sol que, quilòmetre a quilòmetre, fuig i t'atrapa. 

I amb veu petita, les mans que narren així la meua alegria... 

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 45

Nus, tots dos, en mútua coneixença com ho fa el vent en els braços del desmai... On no s'atura el moviment, la mística connexió que no cansa, ni s'altera. Arrelat a la terra carnal que esdevé joia per als altres si es commouen. 

Obertura i futur, quietud i sorpresa, l'elegància del silenci falcat en la cintura. Ball de papallones els llavis si anomenen. Respirar-te el nom, abillar-lo. Copsar l'aroma. La pau conscient de la pell. 

Esbalaïment de nosaltres, com un magma purificador, desfets en el temps.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 44

Aín, pluges novembre de 2020

Retorne al palau de la bellesa recordada i tremoles en la fluïdesa del riu que t'acull. 

No tinc imatges teues glaçades, ni el perímetre dels contorns s'aquieta. T'escapes entre els dits de la memòria, però al cor tinc falcat el batec, que no fores tan sols un artifici, una creació voluntariosa de vaga ocurrència. 

No m'importen les anàlisis poètiques del futur, tan sols la gràcia i sort d'haver-te sostingut l'alè a la porta d'aquell tren de rodalies, el somriure irrepetible. 

No hi hagué fums, ni el tacte esclatà en flors. Anys després, molts anys, ens reconegué la primavera. Retorne al palau de la bellesa recordada i el camí no és tancat. Córrer amb milotxes de paraules t'enlairarà en l'invisible, com l'aigua que la set calma, però ni ofega, ni mulla.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 43

Aín, al costat de la bassa

El meu somni sempre ha estat real: dir que t'estime. No mai oblidaré la serietat dels gestos teus sota els núvols, aquell esguard perdut, no directe, sense cap parpelleig, i el cor suspés en un punt de l'horitzó que ens era tan pròxim, habitable.

 

Estime el temps compartit i la música amb silencis dels mots que vaig pensar-te, però no dir. No ha estat cap delicte estimar-te, i em correspon dir-t'ho, gravar tanta certesa, especialment quan la veritat et vorejava els llavis. 

I així, cada jorn, mantenir el foc encés amb paraules d'acer contra la pedra foguera. Tardor en flames, aquest aixopluc que percudeix els polsos.

https://open.spotify.com/track/7vIDxYssCSA8C0TQ6mWqux?si=Q-9fik5JQWG-jt0F4JpSbA

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La Mar, nou cd d'Artur Álvarez

Artur Álvarez, poeta, artista plàstic i cantautor de Castelló ha editat un nou disc titulat LA MAR en les distintes plataformes musicals de distribució digital ( Spotify, Apple Music, iTunes, Instagram y Facebook, TikTok y Resso, YouTube Music, Amazon, Soundtrack by Twitch, Pandora, Deezer, Tidal, iHeartRadio, ClaroMúsica, Saavn, Boomplay, Anghami, KKBox, NetEase, Tencent, Qobuz…). 

La mar consta de 12 pistes, musicades per ell amb lletres de 12 poetes (la tria és personal) d'arreu del País Valencià.

Contra vent i marea plantejà un Verkami per editar conjuntament el disc físic i el llibre amb lletres dels respectius poetes, a banda de fer una campanya amb vídeos i ser entrevistat a Apunt Ràdio per l'amiga i poeta Susanna Lliberós, col·laboradora d'una de les seues cançons. 

El projecte arribà als 670€ dels 1600 en què estava valorat. Després del període per tal que els diferents mecenes, 19 tan sols, (dels 5.045.885 d'habitants del nostre País) aportaren el seu gra de sorra per materialitzar el projecte, que no aconseguí l'objectiu. (Sí, ja sé que Verkami és una organització privada. També sé que no tots els projectes arriben a bon port, però amb aquestes lletres volia remarcar els projectes interessants que es perden).

Artur ha estat i és un treballador incansable de la cultura en diversos àmbits; però després de veure que els seus dos darrers projectes musicals no han arribat a bon port, un sobre poemes musicats d'Ausiàs March i aquest segon, La mar tampoc, això em fa pensar que no sempre certs treballs valuosos per la seua qualitat musical resulten plausibles pel que fa a la projecció social i cultural. 

On és la solidaritat dels companys del gremi? Cadascú que s'ho faça veure... En aquesta societat capitalista on tot arriba a ser una mercaderia, on tot ràpidament es fagocita i tot seguit es perboca, sembla que l'individualisme impera i cadascú defén 'lo seu". La mirada no és ampla quan s'escorcolla l'horitzó, més aviat minsa, força mediocre i així ens va com a país. 

"Promoure la cultura de país", "defensar la nostra llengua" massa vegades són tan sols un acudit, eslògans buits per banda de polítiques lingüístiques i sintagmes emprats per cobrir l'expedient d'una classe política (parle en general) que ha perdut la fe en la nostra identitat i tots els projectes que la defensen. 

Una vergonya, sí, vergonya, per al respectable, per a tots nosaltres. 

Així i tot, Artur ha tingut a bé publicar la música per al gaudi de tothom. Sempre ha treballat així i aquest és el seu tarannà. 

Una vegada més li agraïm la seua proposta malgrat les circumstàncies; una decisió salomònica a l'estil de la mare que prefereix veure el fill --encara que el tinga una altra-- abans que fer-lo morir.

Podràs gaudir-lo ací: 

https://open.spotify.com/album/2D8gN5jjADZ5iU0oW2Gh45?si=QU2yXiyiQ-6CNkMe0WVD5w

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 42

Quan tot és il·luminat, a la ciutat dels miratges, et presentes lliure i fresca. 

No mai envelliràs, ni els secs et foradaran l'ànima; no et caldrà perfilar-te les celles, ni agafar els vermells de tardor per tatuar-te'ls als llavis. Sense cremes, ni ungüents, amb la pell mullada per molsa, els dies et faran l'ullet i amb els cabells com vendavals seràs eternament estimada pels boscos, per les boques que et llegiran. 

Aquest amor que es caragola, delicat i salvatge alhora, que sura entre els amagatalls de neurones, neteja els camins, t'ofrena flors, substantius, gaudeix d'horitzons passats i presents. 

No mai ens importà el futur, ni allò que potser digueren de nosaltres, dels dies viscuts, d'allò que desitjàrem o aconseguírem. La vida fou nostra, també la literatura pintada. No mai vaig escriure per seduir o per creure'm distint. 

Fills de mortals i a la ciutat dels miratges inventàrem una música imàginària; i ballàrem --aliens al món-- la melodia.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 41

A David Lapiedra i Ros, in memòriam

Es mor; ell es mor i cada jorn veig la seua casa blanca rossegada per aquestes humitats autumnals que ja no mai més habitarà. 

Descric la solitud abandonada de les seues canyes i el bajocar; les males herbes crescudes i les tomates pansides que són xuclades per pudentes i altres animalons. 

Les fulles, al carrer són mogudes al caprici dels vents. Me'l vaig trobar a l'hospital tres llunes arrere i li digué: com està el ciutadà d'Aín?, i vàrem somriure. 

Nugue històries amb cordells de paraules, car no vull que es perden en l'oblit cruel. 

Templat i amb bona planta. I es marceix al costat del seu amor, com aquesta heura que s'arrapa a la llar que la sustenta, mentre jo --distant i sol-- no em puc estar de la solitud del seu naufragi. 

Les llums s'apaguen i un estol d'ocells fa giragonses, inconscients que els núvols són massa lluny, desfets en l'horitzó, com l'infinit del viure que ara s'obre, ara es tanca. 

https://open.spotify.com/track/0lqTyNbYTXZYPl8C3URk5t?si=ztMu30brRxyY4yvSt0UK7w&utm_source=copy-link

(Aquest escrit  fou publicat 7 dies abans del seu decés 28-10-2021 i després d'assabentar-me que la persona en qui pensava mentre l'escrivia  i que m'havia trobat a l'hospital, eren la mateixa).

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 40

A Susanna Lliberós. 

Al crepuscle, els ocells canten aquesta solitud gris de la tardor. Algunes ximeneies exhalen íntimes convivències i els infants juguen aliens al pas del temps. Ara mateix ho veig. 

Jo camine els mots sota l'horitzó mentre els ocres i grocs senyoregen el paisatge. Els dies no conten el pas de l'almanac. Estic glaçat i perdut per moments; observe aquest caure de fulles, la nuesa dels arbres per la melangia soferta i acceptada. 

Alça't al vent amiga, mormola els teus versos; la vida vol florir al sotabosc dels teus llavis. Declama l'esperança que l'heura s'apaga! Sigues la saba que et vessa pels ulls! 

Et pense al brancal de casa, el llindar del qual --llunes arrere-- travessares. Fores feliç a l'estiu, i ara vull retornar-te la joia, aquell vol segur i la gràcia que m'encomanares. 

Al crepuscle, els ocells em canten la teua mirada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 39

Avui el silenci és verd i ens segueix el descans dels ametllers que han regalat el seu fruit. Jana, gitada sobre el matalàs d'herba accepta el sol i m'acompanya. Tremolen al vent milers de blanques flors.

Mentrestant, pense com s'enceten de nou Places i Fires del Llibre. 

Els escriptors es posicionen per signar els llibres: quants quaderns de caligrafia hauran executat de petits? Demanen no fer "spòiler", la paraulota de moda caduca. 

Voldran que els lectors no perden interés pel producte? 

Veig editorials, petites i grans, millor dit, les imagine: aquestes darreres canviarien el cicle de les estacions per plantar davant dels ulls les mercaderies. Pinten amb visc per enganxar els ocells cantors. Cada temporada venen els llibres a pes. 

Alguns autors parlen dels seus treballs consecutius, molesta redundància: no pot ser d'una altra forma, un grapat de fulls, d'això que s'anomena llibre, sempre apareix un rere l'altre. I les xarxes socials afigen els centenars de "m'agrada". 

Jana col·loca el musell arran de l'herba; ol com les formigues escriuen la seva vida. Un sol discret fa carasses mentre observe aquesta intimitat. Gitat al terra tanque els ulls i m'abrace al vent. 

Les orelles de Jana són la meua guarda i talaia, absoluta protecció. En aquesta mar d'ones d'herba, un cop més, taste el silenci verd. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Homenatge a Josep Igual i Febrer

Vaig conéixer Josep Igual i Febrer als Premis de Poesia Ciutat de Benicarló on ell va resultar guanyador i jo finalista l'any 1997. 

 

Vaig tindre la sort de sopar a la seua vora i intercanviar alguna cosa més que paraules, un sentit profund de l'escriptor vinculat a la nostra llengua sense demanar res a canvi i una actitud sorneguera i burleta de la societat i la vida, però lliure de tota malvestat i rancúnia. 

 

Josep ha estat al llarg de tota la seua vida un llop solitari que s'ha mogut per diverses geografies i ecosistemes literaris. Ha conegut serps, fures, talps, coloms i papallones. Una fauna ben diversa. 

 

Des del primer moment el vaig calar. No plorava de la seua situació personal, ans al contrari, cada dia era un escenari per treure l'esperança i fe en la paraula i fer-la pública davant d'un món que navegava per indrets i interessos ben diversos. Un treballador de la paraula, que ens ha deixat un quadern de bitàcola per als presents i futurs navegants i per la qual cosa cal rescabalar de l'oblit i d'una sepultura ignominiosa. Una persona honesta que va guanyar-se les garrofes vers a vers, compàs a compàs i no mai millor dit amb melodies molt diverses i de vegades difícils, però en una solitud acompanyada pels amics, lectors i algun editor que el mirava i tractava molt més enllà d'un producte per a la venda: descobrí la seua vibració. 

 

Josep no mai va jugar a dues baralles, ni es tragué un as de la màniga per fer caure ningú. Això no anava amb ell. Però per conéixer Josep, a més de llegir-lo i com no, publicar-lo, caldria parlar amb aquells que el respectaren i el recolzaren mentre visqué. 

 

No sempre podem escriure la vida com una experiència lineal en la seua totalitat. Per això sempre cal preguntar i escoltar els altres que des d'un primer moment cregueren en Josep i el seu treball i compartiren el seu foc i l'aigua de la vida. 

 

Com ell mateix digué a L'eternitat enamorada, una obra no mai està acabada. Necessita de la llum i la bondat dels lectors per tal de ser reafirmada. Ell s'esforçà a cada mot. No s'acovardí en un camí que no mai s'acaba. 

 

Amb respecte i elegància fem per seguir-lo. Gràcies Josep, gràcies amic, gràcies mestre. 

 

Aín, 30 d'agost de 2021 

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 38

En aquesta nit estirada solament puc oferir-te un somni fet de carn i ossos. Sostenen aquella il·lusió de bell antuvi, coronar-te de mots al palau dels blaus desitjos. Així aprendré els camins de la teua mà i no hi haurà cap terror que ens immobilitze. 

Plou ara al carrer, però tinc la ment eixuta, dedicada a pintar-te de groc les fulles de moreres que quasi ningú no observa. Són l'única llum d'aquesta solitud, mentre els núvols trencats ragen el teu nom d'aigua. 

T'escric mots que són pols i no taques gravades en paper. Veges tu, qui pot conéixer un escriptor que no publica llibres? 

Estic sol des de l'inici de la veu i soc estrany per als humans; però em parlen el canyar, el romaní, el lligabosc marcit, els rovellons, la sajolida... I els arboços encara pronuncien el teu nom sota la pluja. 

 

Per això tens el cor vermell i jo la tinta blava: com la sang que, incrèdula, t'espera.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 37

Agrair fotografia a Andrei Caliman

A les cataractes nocturnes que pense he trobat vestigis teus i la boira on te refugies. M'he endinsat al seu si i en descompondre's la llum ballaves en l'arc de sant Martí.

Ara tinc fe renovada per creure en tu. Així és com neva a la porta d'aquest cor i, en veure'm, has comprés el que s'amaga rere els mots que escric. 

Hi ha un subtext, un cau on sempre t'engronses, camps magnètics on esdevens melodia confosa amb la bellesa. 

Tu, meravella invisible i l'himne ocult per cantar que em redimeix; cel on el sol somriu i la vida se'm manifesta.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 36

He tornat al meu petit país de cels grisencs i olor a herba incorrupta. No és cert que hi haja algú que vulga sotmetre'm a juí. No podria de cap manera i, més encara, si són polítics de pa i calbot.

Assegut a casa, mire pel finestró com s'apaga el capvespre. Lentament s'esmorteix mentre em prepare per rebre el jardí d'hivern i el calidoscopi de la llum em duu records, la tendresa dels llavis quan parles piano. T'ho escric perquè no esdevinga mai més un oblit boirós quan no hi siga. 

Els lladrucs de Súria o Jana, el silenci sinuós de Mosi i Mifli tot caminant amb els coixinets cerulis, els veïns que saps a la vora --per si de cas-- i la pau que tot ho agombola. Aquest és el meu paisatge. 

Sempre han estat aquestes paraules, llambordes compactes i etèries alhora; han construït el camí que mena sense extraviar-me a la salvació. Mentrimentres observe, des de la finestra estant, ballar el vent amb els teus cabells. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 35

És de nit, ben fosc i mire rere el cristall del celobert el somni de les roses. Callades, fan que

et pense de blanc -cal·la del jardí- en el treball nocturn que realitzes, mentre quasi em pentines les parpelles.

 

Anem-nos-en al bosc on crepites de llum i calor. Puc sostreure-te'n de l'horari i és així com beus del calze de les flors i l'arbreda et canta remorosa. 

Ja ha passat la mitjanit i els teus passos no fan por, m'enganxen l'harmonia ferèstega a les galtes. Amb la claredat de l'aigua condueixes aquests ulls als mots per beneir la gràcia de la vida.

Escriure, com inventariar tresors per al futur, present fugaç  i alegria.

Mentre una arpa m'adorm, em dicta aquest jardí secret i en superar la bardissa dels records, esclata el  somni de les roses.

Flors d'aniversari, 34

Una mica més a baix del carrer on visc, les fades als capvespres em pregunten si encara cerque la felicitat. Sornegueres però sense malvestat, sempre em somriuen i voleien. No em calen boscos, ni molses perquè apareguen; rere els fanals tremolosos, a les avingudes boiroses treuen el cap i em segueixen amb el vellutat d'ales per sorprendre'm. 

Saben de l'aigua pura que bec. No pasture recels, ni visc amb cap indici de sabotatge líric, ni enveges envers ningú. Ho saben, em coneixen i aletegen confiades a la meua vora; ballen al ritme dels batecs on tu puges i baixes, a la fira perenne on perduren --caçats-- fugitius desigs i ets joia, ma petita esperança. 

Vet aquí l'arquitectura que soc i seré: argila cuita per mots i amb els anys, pols respirada per fades.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 33

Agrair fotografia a William Topa

Quan la ciutat s'atura per la neu, he de veure't. I sempre ho faig perquè bressoles en la tinta del cel un cor que em permet l'escriptura i els somnis.

Blanc és el fred, la felicitat i blanc el silenci amb què les remors milloren   el viure del món. Tornar a tu, deu on calmar i esborrar dubtes, misèries, malsons i revenges inútils.

Quan la ciutat s'atura per la neu, m'òmplic de gravetat i falcat pels mots no puc deixar de beure't.

https://open.spotify.com/track/0NNiTnWqVQZv9pL2lWfICk?si=V3GDwwA4SqqcfQOokRDsHQ

Escorça

Mire les plantes del racó del celobert. Allà estan palplantades i solitàries tot i que en tinc cura i les pense a sovint. 

Una alfàbrega, una monstera deliciosa i una dracena, aquesta darrera múltiples vegades ressuscitada. 

Mesos arrere una pedregada l'arrasà. Fulles esquarterades que engroguien amb el pas del temps, desfetes a l'albir dels oratges, però esporgades per mi. Solitud calorosa, i xafogors íntimes rere les tempestes suportades. 

Jo l'observava rere els cristalls, impecable amb la seua voluntat d'existir, filets de saba amunt i avall, i la gràcia del ventet que, tot arremolinant-la, l'engronsava. Jo l'observava, m'observava conscient de com tan poca importància li he donat a l'aparença particular.

Avui escric de com l'ombra d'un home invisible li parlava a una dracena estimada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

LLUMS DE GÀLIB ENTRE POETES CLASSIFICATS

Equilibris poètics a Màlaga

Existeixen llums de gàlib entre poetes. 

Quan era petit mirava eixes petites blanques llums del vehicles grans i vermelles pel darrere. Ara les veig entre els poetes. 

Sempre són els mateixos els qui fan recitals i són convidats (a banda d'amistats, apadrinaments i saber-se col·locar per eixir guapíssims a la fotografia); passa el mateix amb els cantautors valencians, independentment de la vàlua dels mateixos. 

Existirà la generositat entre els mateixos per proposar la coneixença d'altres veus i estructures corpòries i mentals? Qui podrà passar aquest triatge (no som a cap hospital, ha, ha, ha)? 

És força poètic pensar en poetes amb llums de gàlib per fer o no recitals... 

I aquest és el meu minimalisme: parlar sense rancúnia, ni ràbia envers ningun company, però sí amb una absoluta llibertat que molts pensen, però als qui la boca se'ls fa petita, boqueta de pinyó, boque, bo, b...   

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 32

Viure significa realitzar tasques, massa tasques quotidianes. No pot ser d'una altra forma, és una repetició cíclica de pensaments i accions, com les ones que venen d'ultramar per esclatar a la vora de la ment que les pensa. 

Com podem fer que siga un viatge divertit, que no t'avorrisca veure caure els fulls del calendari, un rere l'altre, amb ferida silenciosa? Cada ona fa bromera diferent, distinta amb les percussions de la llum... Així hauria d'ésser, posseir la capacitat de somriure al balanceig de les manetes del rellotge. 

Jo ho tinc ben fàcil; en això soc força afortunat: una imatge teua és prou, s'obre dins d'un paisatge silenciós i neutre. Inspire i faig, expire i desfaig i davant meu balles desprovista de judicis, amb l'eloqüència del silenci. 

Aquesta és l'autèntica, l'única flor i llibertat que posseïsc: la de l'escriptura. La resta, boires, condicionants, misèria alhora que riquesa humanes, petites servituds.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 31

Batega setembre com ho fan els llicsons als camps d' immadures taronges. Tremolen amb senzillesa, sense presa ni propòsit, tot acceptant la  mirada del capvespre que descric.

Encara alguna flor de taronger tardana  bada i s'obre als núvols  foscos i les sirenes de l'autovia de l'est. Ja han passat set estacions des que  no tinc horaris per esbossar núvols i la bellesa.

Com no caure en el descrèdit enfront de tanta tristor? Sabré cantar l'esperança per a quan no hi siga?

Amb ulls trencats i les monyiques humides agafe el llapis i cave la terra amb voluntat que fructifique.

Pronuncia la llavor i es farà el miracle! Oh lector desconegut, horitzó i petit sol que en aquesta solitud m'escalfes!

Batega setembre i com l'airet em sé cada cop més lleu, també de pas!

Flors d'aniversari, 30

A l'ombrívol bosc faig petjades per cercar l'alè que respiràrem quan els nens eren petits. No s'ouen crits, ni els plors o riures d'aquelles passejades. 

Fets uns homes, m'agafe a l'eco que les pedres i matolls canten d'allò que fórem, llavor encesa que no veurem. Però em crema el foc per dins i purifica l'esperança.

Viure la verdor que lenta es marceix com la inexperiència quotidiana. Acarone allò que tinc: espígol, herba d'olives i la molsa humida; i alhora pense allò que ens resta per al dia sense veu, sense sol. 

La terra ens abraçarà --pols a crits-- reivindicant el ritme de la vida. Ballaràs tu en les paraules?  

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 29

Enganxe una paraula rere l'altra mentre gaudisc del trajecte, dels fonemes que els llavis cremen. No cerque cap pretensió o desenllaç, ni tampoc ensenyament per a tu, oh núvol entre terra i cel. 

 

T'apunte com el llenguatge és l'estructura preliminar per construir el món que proves de viure i entendre. És dovella en l'arc que ens equilibra, és música per la qual harmonitzem, la poesia que ens despertà aquest setembre a la joia un cop més.

 

Escriure com respirar el món, simfonia d'un matís que ens connecta i fa existir. Regale els mots com flors vives no arrancades d'un llogaret. 

 

Amor, si et beus l'escrit sentiràs la set! Tastaràs el llarg camí de l'agraïment.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 28

Enigmàtica i a poqueta nit m'ho digué:  - Has de beure't l'aigua de la umbel·la del bolet. Aleshores et parlaran les flors. 

I desaparegué.

Vaig notar aqueix amor implícit, com la silueta del sol quan llostreja al terra, la matinada fresca allunyada d'ombres, el ventet d'un cor immiscit en delicat idil·li: margarides, campànules, conillets, àrniques, gavarreres, roselles m'enviaren llum a la profunditat de l'ànima.

Em parlaren d'ella, la meua música i núvol, la freqüència on ressone, motiu on arrela  la veu, secreta vida.

Flors d'aniversari, 27

No puc, de cap de les maneres, ocultar aquesta emoció mentre camine sota els núvols.

Escriure't és sempre un passeig per furtar-te un somriure malgrat la duresa observada del viure quotidià.

Hi ha un llenç fosc i acoltellat. M'és necessari agafar cola ací, pigments d'allà, rescabalar objectes prescindibles i cosir-los tot i que l'animà siga desballestada.

Però captivat, sota els meus passos i un buf panteixant esdevens miceli. Comuniques,  esperones, nodreixes els pedaços, la composició.

He tingut massa sort. No els hi veig, però hi ha àngels que m'acompanyen. Tot no resta perdut.

Flors d''aniversari, 26

Aín

Així com de ràpid puc veure't, talment he escrit una cançó per a les flors perdudes.

M'agafe al cel amb qui balle per tots aquells records passats, giravolte en la melodia mentre et pense.

Com de bell és viure quan el pensament no s'esvaeix!

Aleshores triomfes, jo esdevinc mot fet carn i transmutem aquesta bogeria dita amor, alimara de flors sota l'aigua.

No existeix res que siga impossible si pronuncies un bes.

Beneïda paraula que els pares ens atorgaren!

Flors d'aniversari, 25

On vols que vaja? Per on hauria de cercar-te en aquesta ciutat imaginària? 

 

Són preguntes o tan sols un recurs per fer-te veure que tinc la clau per desencriptar el silenci amb què em crides? 

 

Ja pot ser la terra fosca i pedregosa, camins inhòspits i oblidats, de ferradura ferma... Ja poden ser camins poligonals, dissenyats amb un minimalisme arquitectònic de despatx... No em sent malaguanyat, la psicodèlia de la sang em guia. 

 

El nord del somni que et dibuixe m'allunya de les pèrdues. Eixe blanc ceràmic, oh bell cel, amb què t'abilles i em nodreixes.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 24

Quan ella observa el món des de la finestra, l'àlgebra de l'obscuritat no hi té res a fer. Els ocell piulen i per la passió les mores maduren amb o sense accent. 

Jo li narre com engreixen les olives i com encara, al ball dels núvols, --aquests-- escruten ametlles obstinades en no ser presa de la gravetat. 

Aquest és un amor arran de terra, que s'allunya de misteris i accepta boires, ventijols i la tendresa de les galtes roges de l'arenita, alhora pedra eixuta i cor.

Estrafolàries paraules de sang, mentre apunten els xiprers els llavis del silenci d'on seré foc roent i part. També aleshores, assegut a la cambra dels estels, t'escriuré. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 23

Em jutges pel que dic i com ho dic.

I pontifiques al teu petit univers de coreligionaris que si escriu moll, que adjectiva amb escreix de colors, que tot ho veu incert, fortuït, excessivament lluminós, que si somia alienat, que s'allunya perdut, vaja que viu d'esquena al món... 

I et poses picatatxes, a la defensiva; i et justifiques tot dient que estimar-se el món no és prou per tal de fer-lo millor. 

 Tens tota la raó.

Allibere la veu, perquè si dic el món així, és perquè així el sent. Dir el món és la forma de transformar i respirar-lo: un cavall galopa els vents i a la crinera seua visc la llibertat. Ningú me l'arrabassarà.

Amic, sabràs pesar en la balança la llum dipositada als mots? 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 22

A l'ombra de la gran surera, Aín

Amb la llengua caragole lletres i més lletres per nodrir-te els somnis d'ànima desapercebuda. Però saps que tu i el temps em sou indispensables, llum d'aquest petit camí. 

Avui m'has sorprés, has trencat el mutisme de compacta obsidiana per dir-me que has llegit la flor. A la cara nord i silenciosa dels arbres per on passege, he vist esperança i alegria. Les formigues m'acompanyen pel terra en fileres, alguna pinya rodola sobre la tardorenca fullareda i bandades d'avions ja fan via cap al sud. 

Observe sense afany de no-res els batecs de la vida; perquè en la boca, en la llengua del poble que estime nie el teu cor.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 21

Pla de l'Horta, Aín

Lentament, molt lentament, amb un ganivet talle les ombres perquè t'arribe al cor aquest sol de setembre. 

Cent trenta-dues estacions a la teua vora per veure't florir en tots els colors. 

Aliè al silenci de cristall d'aquesta ciutat abandonada que no ha pogut menystenir l'edén compartit: vivim... 

No mai arribarà entre la terra d'aquestes lletres la fi del temps. Dringuen campanes blaves si observes el cel. A la llar de les papallones sempre és diumenge i tu la música del jardí.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 20

Aín

Setembre

Respirar la humitat del bosc. 
Observar la verdor que transmuta.
Besar-te imaginaris canells.
Dissenyar cels de tempesta amb aixopluc.
Beure'm la molsa i respirar més profund encara.
Narrar-te com somien les pedres.
Escriure't el darrer alè dels matolls per reverenciar-te.
Ser conscient de l'èxit d'escriptors i l'oblit incansable d'altres.
Esborrar la solitud davant teu.
Rebre la pluja a les galtes i resseguir Jana per tornar a la llar.
Engronsar pensaments mentre gire l'aigua de la sèquia.
Beneir Aín i el silenci.
Saber-te viva als tolls dels xàfecs.
Fer conscient la teua olor sobre les fulles de la morera.
Retrobar-me.
Això tan íntim, setembre.
 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 19

Vinyes d'Aín

Amb les primeres fulles dels arbres caigudes, quasi tothom ha iniciat l'èxode a ciutat. 

Però no els records tan nostres, i tampoc tu i jo. Som nosaltres com aqueixes esfilagarsades ombres de boira indiferent als brogits del món. 

Fixa't, una bandada de coloms picoteja les flors madures de la figuera i alcen el vol en veure'm passar. Jana panteixa. Ja saps com la natura ens avisa i recorda fer melmelada de mores. Ara l'accent el pose en tu i no en les fruites. Massa vegades les normes esdevenen convencionals. 

Tothom em diu solitari, un tipus estrany per catalogar, car faig via pels camins; però la vertadera passejada és aquesta interior, intacta, la que paraula a paraula et transforma en bella Ariadna. 

Titil·la ma petita seguretat, però batega al teu cor: ser raïm que madura i somriu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 18

M'avances la tardor tan sols amb la mirada i així les boires baixen aviat, per comunicar-me els batecs, aquells secrets tan impossibles. 

 

Fins ara m'havia preguntat què era la felicitat? Creia que era servir múltiples causes. Però no, això era una absurda i egòtica ambició, humana.

 

La felicitat sí, l'enigma callat. Viure amb tu me l'ha retratada. 

 

En tu he reconegut la llibertat entre els xiulits del vent, amb la llum de molsa esvaïda que sempre acompanya, en somriure'm amb molinets de vent a les galtes, en l'absència que m'obsequia paraules. 

 

Segrestes les estacions i els violins del sol canten a voluntat dels teus llavis. Dia rere dia modules un foc que no crema, preserves aquests pensaments i així, absort, plou per al món la tendresa. 

 

Marmessor del teu cor, ets el miracle.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 17

La vida és massa curta, però la mort és per a sempre. 

 

Per això t'escric mentre camine i el moviment d'un vent de pluja i gris em xiula paraules immortals i d'esperança. 

 

L'estupidesa d'humans que no s'estimen la parla m'exaspera. La incultura cendrosa del menyspreu a tort i a dret, el desgast de dents podrides que humilien, l'aridesa del silenci quan desitgen. 

 

Què en farem d'aquests fenòmens que trepitgen i emmordassen qui com ells no pensen? 

 

Per això camine per escriure't valls i cels, i t'agafe pedres que esdevenen rodolant terres. T'hi agafe llurs colors i m'escape de la mort si amb els llavis pintes cada jorn el paisatge. 

 

La mort és sempre curta, però tu em pronuncies a tothora la vida. 

 

 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 16

Boscúria.

Tot és verd i com el teu somriure em meravella. 

Tot és verd i autèntic. És indiferent que respire, que dorma o somie. Soterrat en oblits amb pany i clau si una lletra et cau dels llavis, tot se'm fa verd. 

Els rocs dels cims inhòspits s'ornamenten del color si camines o els trepitges. L'herba agostejada rere les postes d'un ponent solar esdevenen càntics d'humitat i reverdeixen. 

Si l'aire ens ve a sotracs i les pèrdues m'ultrapassen la memòria, m'aculls d'aigua i molsa per rescabalar-me aquest amor amfibi. 

Em cauen les fulles del diccionari i fan catifa de desitjos. I és així --llum del llamp-- que dissolc l'antiquíssim pols continu del teu verd que em meravella.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 15

Jo t'adore. 

He perdut el compte dels estels que enumerava per a tu, de l'aroma de la molsa humida i inspirada quan passaves ben a prop. 

Jo t'adore. 

He escrit i he estat escrit per batecs, en les guerres actuals, ofegat pels desassossecs d'innocents i ple de gana pels deliris si eres sana i estàlvia. 

Jo t'adore. 

Més enllà dels mots grate el cel i implore la bellesa segrestada; destruir l'acer, tots aquells filferros i barandats de por que ens engrillonen. 

Jo t'adore. 

I aquest dictat en pentagrames de llum no és un joc adolescent; presentar allò que tens, el do discret en la distància, el llamp a les mans. 

Com t'he dit en altres temps, més enllà del fred i dels silencis una arpa sona. Et reverencie; i delicadament compartisc el món en què fas música. 

Aquest ha estat el més gran descobriment, la causa per què t'adore. 

https://open.spotify.com/track/6zB4p5FhbVrPlmtXeB2K0E?si=MY0lrsS9T9qICX_t5zzsPA

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir